diumenge, 22 de juny de 2008

ELS MACARRONS DE L´ADVOCAT SOLÉ













En la cuina típicament barcelonina hi ha una recepta de pasta que no he pogut resistir la temptació de cuinar.Es tracta dels "Macarrons de l'advocat Solé".


Aquesta recepta és a la carta del restaurant "Senyor Parellada" on es va crear en honor d'un advocat que així es deia.


Aquest advocat té una biografia que molts ja voldrien, pel seu compromís amb les seves idees i per la consecució d'una societat més justa i igualitària.


En el decurs de la seva trajectòria com advocat, va defensar a molts lluitadors represaliats pel franquisme davant del TOP, també va defensar els drets de molts treballadors a la Magistratura del Trabajo, com advocat adscrit a CC.OO.


L'advocat Solé també va ser diputat per Tarragona en dues legislatures a las llistes del PSUC, el seu partit sempre.


En Josep Solé i Barberá va morir l'any 1998.Recordo haver compartit estovalles amb ell en una ocasió junt amb en Josep Benet, un gran amic seu amb el que havia compartit moltes defenses.


Tan en Solé com en Benet, els hi agradava menjar bé, tant mateix per la figura estilitzada d'ambdós personatges ningú ho diria.


No se qui és l'autor intel·lectual d'aquesta recepta però ha aconseguit un maridatge equilibrat entre les cuines que es fan al nord i al sud d'Itàlia.


Al nord, s'utilitza molt la crema de llet i la mantega, i a mesura que anem baixant per la canya de la bota italiana cap al sud, l'us de l'oli d'oliva s´imposa del tot. Dit d'un altre manera, al nord salses blanques i al sud vermelles amb tocs verdosos d'alfàbrega.


RECEPTA: (per a dues persones)

Penne (macarrons) 250 grams.

Cansalada fumada, tres tires tallades a daus.

Espinacs en cru tallats ben fins, 250 grams.

All, un gra tallat ben fi.

Tomàquets madurs pelats i tallats en daus, 3.

Mantega, un volum similar a un ou petit.

Crema de llet, 200 grams.


En una paella sofregirem l'all amb la cansalada, tot seguit hi afegirem el tomàquet i quan veiem que els daus volen desfer-se hi afegim la crema de llet i salarem vigilant de no fe-ho en excés, dons la cansalada sovint ja es prou salada.


Quan veiem que la crema es redueix hi afegim els espinacs i ho remenem. Tot seguit ho barregem amb la pasta no massa escorreguda, saltejant tot el conjunt i vigilant que la salsa no quedi seca.


És un plat agradable de menjar inclús pels que no son gaire partidaris de les mantegues i les cremes. Per aquesta plat recomano un vi amb una mica de cos, encara que sigui blanc.


Proposo un vi de Gandesa dels que venen a granel, ja que els vins blanc embotellats darrerament pateixen d'un amanerament que coqueteja amb el transvestisme, fruit de les barreges amb els "verdejos" i altres collonades.

Si algú em pot dir algun vi blanc d'on sigui que no tingui las característiques que he assenyalat que m'ho digui, l'hi estaré agraït tota la vida.
Bon profit i feu bondat, i si pequeu que sigui de luxúria i de gula.Amen








diumenge, 15 de juny de 2008

"PEPITÒRIA" DE GALLINA


S' escull una gallina i es talla a octaus, la salpebrem i enfarinem lleugerament. Tot seguit, la posarem a rostir amb llard i un ramet d'herbes aromàtiques; tot seguit hi afegim una ceba grossa picada. Hem de rostir la gallina parò tampoc ha de quedar massa rossa.


Quan comença a agafar color daurat hi afegim un got de vi blanc i un cop reduït ho mullarem amb un fons d'au.Ho deixarem coure bé fins que quedi ben tendre però que no es desfaci.Procedirem a reservar els troços de gallina en un altre cassola i colarem la salsa resultant de la cocció pel damunt.


En aquesta nova cassola on hem traslladat la gallina continuarem la cocció una estoneta més procurant que no es cremi ni es redueixi massa.Mentre s'acaba d'agermanar la salsa amb els troços de l'animal, afegirem una picada de safrà i ametlles torrades picades al morter, junt a tres rovells d'ou dur i una mica de nou moscada.


Es pot tornar a colar la salsa però penso que no cal ja que trobar uns bocinets d'ametlla no desmereix la categoria d'aquest plat de la cuina castellana.


Si no estic mal informat, aquest guisat d´au, és de procedència jueva, herència que ens varen deixar els jueus sefardites avants d´iniciar la seva diàspora.

Si això no és correcte prego que s´em faci coneixer l´autèntic origen d´aquest plat.


Recomado un vi negre, un "clarete", que no sigui gaire potent ni amb gaire graduació, això podría fer malbé l´àpat.


Personalment recomano un vi de les bodegues Martinez Lacuesta.

dilluns, 9 de juny de 2008

LA CREMA DE LA TIA MARIA



Sempre estarà present a la meva memòria el record de la meva tia Maria, que quan jo em posava malalt em venia a veure i portava un plat de crema.


No se si ella creia que la crema tenia algun poder curatiu o salvífic, però el cert és que amb unes angines o en qualsevol altre malaltia de les que avants s'obligava a fer llit, ella sempre apareixia indefectiblement amb el seu platet de crema.


Mai podré agrair suficientment aquells magnífics presents que em feia la meva tia.Rememorar aquest costum de la meva tia, em fa recordar també les altres habilitats culinàries d'aquesta dona exemplar que li va tocar viure una època gens fàcil i en la que no es menjava de tot com ara.


Els guisats i els arrossos de la meva tia era d'allò més exquisit. Amb quatre ingredients mal contats era capaç de fer un menjar explendit.


De petit m'agradava escoltar les converses de la gent gran, la gent molt més gran que jo, els que havien viscut la guerra i n'havien patit les conseqüències d'una forma o altre.


Se'm feia difícil entendre que quan no hi havia res per menjar, anessin als camp a gratar alguna garrofa mig podrida o bé fossin capaços de menjar-se les pells de les patates que podien arreplegar.


Suposo que era per el que havien passat que insistissin tant en que no quedés res al plat i que no es podia llençar el menjar, malgrat tot queien en una contradicció important quan veien que bufava i que jugava amb la forquilla canviant el lloc del menjar dins del plat.


Era llavors quan deien : " no s'ha de menjar per força, no mengis més que et pot fer mal" Suposo que entenien que d'invocació dels temps de la gana xocaven amb la realitat d'un nen que no sabia del que li parlaven i que la gana passada ja només era un mal record.
Per Sant Josep ja es podia fer una crema, hi havia ous, llet i sucre i fins i tot els diumenges es feia el vermut.