dijous, 28 de maig de 2009

FAVES A LA CATALANA



Don Manuel era un afamat menjador de faves a la catalana



Ja fa dies que les faves son aquí, a tots els mercats i podem trobar faves i pèsols tendres i saborosos que com cada temporada venen a donar una pinzellada de color i sabor a les nostres taules.

Les faves a la catalana amb pèsols o sense son un plat exquisit, és una de les formes més barroques i elaborades de cuinar les faves.

Ja sabem que en aquests tipus de cuina tot comença amb un sofregit com element bàsic a partir del qual pot esdevenir qualsevol cosa. En el cas de les faves el sofregit és de seva tendre i poc tomàquet.

Les faves a la catalana no volen presses ni mals humors a l’hora de cuinar-les, volen això sí, bons ingredients: bona cansalada, bona botifarra negra i una excel·lent botifarra blanca. L’element botànic no és menys important: el llorer, el marduix i la menta donaran el contrapunt a la suposada amargor de les faves. L’element alcohòlic no és poc important: l’aiguardent i el vi ranci a parts iguals no faran més que apaivagar qualsevol fortor que pretengui sobresortir trencant la idònia comunió d’aromes i sabors.

Aquest plat és una barreja de luxúria i poesia, d’esclat de sentits i vigor sensual, és en definitiva el més semblant a allò que els francesos anomenen “la petite mort”. Els lletraferits, estrets de pit i estrenyits no hi estaran d’acord, tant se me’n dona. El cul els hi pixo!

 

No hem direu que la forma de coure les faves no és també un xic estranya si escoltem a les iaies i tietes que feien cuinaven les faves en una olleta de fang i ficaven al damunt un plat dels de sopa amb aigua fins a la ratlla que feia la funció de tapadora i al mateix temps de baròmetre que indicava l’estat de cocció de les faves. Quan l’aigua s’havia evaporat del tot, les faves ja eren cuites.

S’ha discutit arran de si les faves han de ser caldoses o  més aviat seques. Bé, això tot i ser una qüestió de gustos, goso dir sense massa por a estar errat que les faves a la catalana no son un plat on després de menjar-te’l hi puguis sucar un quart de pa. Les faves han de ser més aviat seques, amb poques concessions al “suca-mulla” , qui vulgui sucar pa té una bona llista de plats on poder fer-ho i no esguerrar un dels plats amb més esmerçament de saviesa culinària.

M’ha vingut a la memòria que en certa ocasió en un restaurant de Barcelona em varen oferir faves a la catalana com a plat del dia recomanat i fora de la carta, vaig preguntar-li al maître si les faves portaven marduix, menta,  aiguardent i tots els ets i uts; lacònicament em va contestar que no, arribat aquest punt ja no vaig gosar preguntar-li si també havien eliminat la botifarra negra. Vaig contestar-li que no, que gràcies que les faves no m’agradaven. No creieu que aquest fos un restaurant on s’hi menja per sis rals, no al contrari. Tenen bones viandes, bon peix i bona carn i una carta de vins més que acceptable i fins hi tot ha estat recomanat pels crítics gastronòmics de la Vanguardia, la qual cosa em reafirma que dels crítics no se’n ha de fer cas.