divendres, 7 d’agost de 2009

MÉS COLLONADES....


Medusa, meduseta ompliràs de diners la caixeta.



Tot estant de vacances, em ve a la memòria la noticia de que la cuinera de Sant Pol Carme Ruscalleda ha decidit d’incorporar la medusa a la seva carta de plats.

Bé això val una reflexió emprant-hi el temps just, no més del temps necessari, dons a l’estiu amb la calor no és bo encaparrar-s’hi massa. A cada cosa el que li toca, ni més ni menys.

Coneixent les excentricitats d’aquest redescubridors de la sopa de farigola i l’aigua calenta, cal agafar-s’ho amb calma ja que mai deixaran de sorprendren’s amb els seus estrafolaris invents que ens volen vendre a preu d’or.

De tota l’amplia gamma de meduses que hi ha al nostre litoral només son dues les que podríem qualificar de comestibles: La Cotylorhiza tuberculata i la Rhizostoma pulmo.

Em pregunto com deu cuinar la medusa la senyora de Sant Pol, estofada, a la planxa, bullida amb un rajolí d’oli i una fulla de julivert? O només la fa olorar per si amb això ja en tenim prou?

La medusa en la seva composició l’aigua n’és un 95%, la resta son proteïnes i poques traces de lípids. Bé dons, si submergim una medusa en una cassola amb aigua bullint, no en quedarà res, s’anirà deshidratant fins només en quedi una mínima expressió i fins i tot les proteïnes s’esvairan en el medi aquós. El que penso com a solució culinària per aquest animaló és en arrebossar-lo com si volguéssim fer calamars a la romana amb l’oli ben calent per tal de escurçar a la mínima expressió el temps de cocció i així aconseguir que la medusa no perdi aigua.

Que voleu que us digui? Tant mateix només son meduses i no val la pena –com ja he dit al principi- d’encaparrar-s’hi gaire.

No entenc com aquests restauradors tenen clientela disposada a agenollar-se davant la dictadura de la collonada esnob. El cert però és que la tenen tot i que no deixen de ser una minoria molt minoritària malgrat que a vegades sembli el contrari, fruit de la repercussió mediàtica que té el fenomen de la cuina d’autor o cuina creativa.

Em pregunto quin valor té per aquests cuiners un rostit ben fet, un guisat de peix o de carn que faci gaudir a que el menja, amb el seu punt d’equilibri ajustat al màxim entre els sabors del sofregit, l’oli i la part animal sigui aquesta terrestre o marítima.

No me’n sé avenir de que els anomenats “platillos” no mereixin per alguns gourmets el respecte i consideració que tenen ben merescuda. Penso que ens estem decantant perillosament en un sentit que no porta enlloc, la anomenada cuina d’autor o d’estrella mediàtica de la cuina és fum i no té futur per què és per minories (no incloeixo la classe mitja) i això fa preveure que cada cop més aquest tipus de cuina serà per èlits amb un gran poder adquisitiu que gaudeixen explicant els diners que s’han gastat per menjar fum, meduses i altres ganyps més o menys amanits.

Malauradament penso que aquest fenomen fa recular la cuina de sempre, la tradicional dons molts cuiners s’han deixat enlluernar per el soroll mediàtic i el possible diner fàcild’alguna manera tendeixen a deixar de banda els vells preceptes i contaminen la cuina de sempre amb floridures i mixtures estranyes que no fan més que desorientar a la gent creant confusió.

Per acabar no deixaré de reivindicar lo clàssic, lo tradicional, el que es perd i corre perill de no recuperar-se a mans de la confusió més o menys conscient o volguda d’aquest destralers i mestres de l’enganyfa.