diumenge, 4 de setembre del 2011

ESTIU AMB RETALLADES.......

Més amunt, unes mandonguilles acompanyades d'una peperonata molt suau. Abaix uns rogerets acabats de pescar per fer a la brasa...

L’arribada de el calor fa que la gent ens tornem un xic lelos, aconseguint en alguns cassos assolir cotes importants de paroxisme. Sembla que haguem perdut el sentit de la mesura amb el beure i amb el menjar, ficant-nos coll avall qualsevol cosa menys la que més ens convé.

Amb la calor suem i perdem líquids i electròlits necessaris per mantenir-nos en bones condicions. A l’estiu s’ha de beure més aigua i adequar els àpats a les temperatures i necessitats nutricionals que venen condicionades per la calor.

Més o menys així va finalitzar la intervenció  del Dr. Miraquivé que va anar al casal d’avis amb l’ infermera que normalment els visita. Ella, l’ infermera es diu o es fa dir Rosa Retallada, ningú sap en realitat si aquest és el seu verdader cognom o bé es fa dir així per la situació tan magre i precària que el Govern de Convergència i Unió ha provocat amb les seves dèries estalviadores.

Sortint del casal d’avis de l’obra social d’una coneguda entitat d’estalvi molt arrelada al país, el metge li va proposar a l’ infermera d’anar a menjar un mos, ella li va dir que d’acord sempre i quan cadascú es pagués la seva part, el metge acceptà sense cap reserva. On anem ? preguntà ella, conec una taberna aquí a prop que fan unes tapes molt bones: Callos, ronyons, cap ipota, menuderies de pollastre, bacallà amb samfaina, mandonguilles amb sèpia... tenen de tot i està bé de preu. Ella, la Rosa Retallada, arronsà un xic el nas mentre pensava en la pallissa que els hi havia fotut als avis amenaçant-los més que  dient-los el que devien menjar i el que no. Malgrat la incoherència i el més que evident decalatge entre el que es diu que s’ha de fer i el que realment es fa, la Rosa Retallada va acceptar la proposta dietètico -gastronòmica exposada pel Dr. Miraquevé.

Després de caminar un quart d’hora arribaren a un carrer més estret que naixia d’una mena de placeta d’aquestes de fan els urbanistes que no son urbanistes i que no son més que polítics ficats a fer d’urbanistes i que tenen el gust al cul i el cul de vacances. Bé al cap de caminar uns vint metres entraren en una taberna que ocupava els baixos d’un bloc de pisos construït més o menys cap a finals dels anys seixanta, no en va, l’àrea d’actuació del CAP on pertanyien era una barriada obrera post industrial i post fordista que s’havia envellit i on els joves que tenien l’edat dels seus avis quan varen arribar al barri, no sabien el que era el treball continu amb contracte fixa i negociació col·lectiva amb policia ocupant el barri.

Un cop dins del local, el metge va fer un senyal amb la mà a la mestressa, ella molt sol·lícita i amable li va contestar cridant amb veu baixa,. “Enseguia toy con uté dostó”. Però va ser la filla de la mestressa qui va anar a prendre nota del que volien tant eminents parroquians. La noia en qüestió es deia o li deien “Loles”, era més aviat alta, amb una cintura estreta i unes natges potents de les que naixien unes cuixes molsudes i proporcionades amb la resta del cos que acabava coronat amb dues meravelloses sines que feien el contents a la majoria d’homes que anaven de cul seguint-la amb la mirada. La cara era bonica, de línies suaus i serenes amb uns ulls preciosos encara que un xic tristos.

La Loles va preguntar-li al Doctor i a la Rosa que els hi venia de gust menjar, els hi va oferir una amanida russa feta amb productes frescos, uns barats escabetxats, carn amb salsa de tomàquet, mares de lluç fregides i el de sempre: “Mandonguilles, tripa, peus de porc...” El Dr. Miraquevé va demanar, per aquest ordre. Una de tripa, mandonguilles i peus de porc mitja ració i per beure una cervesa de barril ben freda. La Rosa Retallada, va quedar-se esglaiada, intranquil·la i fins i tot preocupada, dons no veia on ficaria aquell home tant de menjar, donat que era petit, camacurt, estret de pit i prim que per veure’l se’l tenia de mirar dos cops. Ella, la infermera, va dir lacònicament: jo només vull un platet d’amanida russa i per beure una ampolla d’aigua no gaire freda. La Rosa Retallada tenia el ple convenciment que beure cosses fredes era contraproduent pel coll, que era causa d’afonia i d’angines. Romanços va dir el metge, afonia.... va dona va..!!!!. un xic més de criteri científic dona; això son creences populars que no tenen cap fonament !!

Varen anar arribant plats i platets, i entre ells el minúscul plat d’amanida russa de la infermera vegetariana i absentista de totes les activitats que fan pujar el ritme cardíac. Ella deia es cuidava i així ho mantenia i defensava davant de tothom. Era el seu model de vida i exigia respecte, res a dir.

La Rosa va acabar desseguida de dinar, mentre que el Dr. Miraquevé, anava endrapant, mastegant i bevent cervesa freda. A la deglució de la tripa va seguir-hi tal i com havia previst les mandonguilles, unes mandonguilles fetes a casa una a una que en el seu inici d’estat etílic s’imaginava a la Loles enfeinada i enfarinada, amb els sines cimbrejant mentre feia boletes de carn ajudant-se de les seves delicades i fines mans, amb unes gotetes de suor que provocaven que la farina s’enganxés en el congost o altrament dit “canalillo” format pels seus dos meravellosos pits.

L’ infermera anava ficant-se nerviosa per moments, veia com el metge suava, s’anava agitant mica a mica progressivament pres d’una mena d’estat d’èxtasi semblant al que descriu Santa Teresa d’Avila.

La diferència existent entre l’un i l’altre,-em refereixo a aquesta atípica parella sanitària—és que del plaers de la vida el metge només en gaudí d’un: el menjar i el beure i cap més, per això li mancaven habilitats socials que no sabia ni que existissin; mentre a la Rosa retallada, ni això li eres permès, tota mena de gaudi humà li era negat per l’educació rebuda. Ella com la seva germana es varen criar amb les seves tietes, que exerciren una influencia nefasta sobre la Rosa. Les tietes i les monges son una perversa unió que torça biografies i vides, la germana de la Rosa, un xic més jove, ho va veure clar desseguida i es va dir: Haig de fotre el camp d’aquí o aquestes bruixes em faran cloure la boca i tot el demés i això si que no hi estic pas disposada. Un dia al mati la varen anar a despertar i ja no hi era, va fugir amb un comediant que la va fer famosa fent un numero pujat de to en alguns locals de la Barcelona post olímpica i pre convergent. Hi ha qui afirma haver-la vist en una festa d’inici o final de campanya del PSC-PSOE  fent-li un petó al Candidat a la Presidència de la Generalitat José Mundillo.