diumenge, 9 d’octubre del 2011

MEMÒRIA...

Amb l’acabament de l’estiu no puc deixar de pensar en èpoques passades d’infantesa i adolescència, en vivències que formen part d’un mateix fins que deixa d’existir i que amb el pas dels anys adquireixen una claredat extraordinària que els hi dona un sentit d’immediatesa, de passat molt recent.
No  puc deixar de donar sortida a un d’aquests records que no entenc perquè fa temps, molt de temps, que em ve a la memòria d’una manera recurrent.
El meu avi del que vaig heretar el seu nom, era un personatge curiós, ben curiós, home de poques paraules, eixut de caràcter i de poques expressions d’afecte i més escoltador que parlador. Jo sempre me’l mirava amb respecte i haig de confessar que també amb una mica de por.
Persona de costums immutables que seguia sempre un guió que molt rarament era alterat; quan tocava encendre la llar de foc, s’encenia, quan tocava dinar al pati, tots els àpats es feien al pati, sota una parra, en una taula de marbre immensa on hi podia dinar molta gent; també haig de dir que jo no hi era quasi bé mai convidat.
Quan s’encetava la temporada de dinar al pati, una bona estona abans de dinar, el meu avi agafava l’ampolla del vi, els tomàquets i la fruita i els ficava en una galleda metàl·lica que feia baixar pou avall.
Sempre feia el mateix i quan era el temps dels préssecs de vinya indefectiblement a tots els àpats pelava un dels préssecs més grossos, el feia bocins i el ficava en el got del vi, acabant d’omplir-lo, si mancava líquid fer tapar els trossets de fruita, tot seguit es menjava amb verdader delit aquesta fruita emborratxada amb vi, bevent-se d’ un glop el vi residual impregnat del sabor del préssec; el vi es comprava a granel i procedia del Priorat, com no podia ser d’altra forma ja que el meu avi defensava que el vi d’Alella no tenia gust de vi. Sens dubte que a ell això li deuria semblar un nèctar, un plaer quasi irrenunciable.  Haig de dir que aquesta costum jo també l’he heretat, encara que soc menys regular que el meu avi, ho faig quan em ve bé i sempre en el moment d’iniciar aquest acte litúrgic familiar me’n recordo dels àpats estiuencs familiars que em veia obligat a contemplar des de certa obligada distancia.
Els àpats de cal meu avi sense ser excessivament abundants, eren suculents, sense por a equivocar-me diria que la mesura era la norma imperant.
No era gens estrany veure el fogó de carbonet encès per fer-hi xai a la brasa. Un altre dels menjars d’aquella casa, eren els rostits, els rostits de pollastre que feia la meva avia i que eren  d’allò més bo.
L’escudella era un plat d’hivern que no mancava al menys un cop per setmana, els llegums fets a la paella amb cansalada feien arronsar el nas a algun membre de la família encara que no calia un renec del sorrut cap de taula per fer-ho anar coll avall. L’arròs a la cassola dels dijous, amb el seu sofregit fet amb el temps que requereix sempre tenia una trossets de costella de porc, tant mateix sembla que amb la sèpia, el calamar i els escamarlans no hi hauria prou substància, fet que justificava l’ incorporació de l’element animal a una menja tradicionalment feta en aquestes contrades, amb bestioletes de procedència marina
La cuina mediterrània es practicava sense que fos un precepte adquirit per els corrents imperants, es podria afirmar que era una cuina empírica. Pels rostits s’utilitzava greix de porc, com s’havia fet sempre. Els rostits de la meva avia eren excel·lents, tenien un perfum d’api, pastanaga,ceba alls, canyella i clau que es ficava per tota la casa. No cal dir que el pollastre era de galliner, dons en aquella època no s’havia imposat encara la cria massiva en granges, que va suposar la democratització de la proteïna animal fent-la assequible a quasi bé totes les butxaques.
El llard o greix de porc, en contra del que postulen molts profetes de la tant cobejada dieta saludable, ha format sempre part dels usos i costums de la cuina de casa nostra, encara que els profetes i predicadors dels efectes salvífics de la dieta mediterrània ho amaguin o senzillament no en parlin.
Les amanides de casa del meu avi eren grans, amb tomàquet, ceba tendra, escarola i olives i no faltaven a cap àpat, siguent sempre l’inici botànic indefectiblement obligat de tots els àpats.
Bé ja he fet memòria, o més ben dit ja he verbalitzat un retall de la meva memòria, ara només em cal mirar si a la cistella hi ha cap prèssec de vinya i donar-li un tomb al rostit, no fos cas que se’m cremés.
Bon profit i sigueu bons minyons!