EN QUIMET VALENT

Cap a l’hora baixa, en Quimet Valent s’amania una mica de sopar. L’ultima menja del dia havia de ser prou forta com per poder permetre-li dormir ben pla i satisfet.

En Quimet, de qualsevol resta de menjar sobrer en podia fer l’àpat més suculent. Tenia per costum agafar la llesca mitjanera d’un pa de dos kilos i sucar-la ben bé amb tomàquet i regar-la amb un rajolí prim però continu d’oli de les seves oliveres. Fet això, anava posant al damunt de la llesca un parell de sardines, barats o un grapat de sonsos que haguessin sobrat del dinar, si hi havia rostit, qualsevol tros d’ala de pollastre o poteta de conill anaven a omplir la buidor de la superfície  del pa amb tomàquet, en cas de no poder omplir el pa amb menjar sobrer, sempre hi havia botifarra negre o uns talls de cansalada a la brasa o unes mitjanetes de moltó.

Tant bon punt plegava de la feina en Quimet anava de dret cap a casa seva i ficava en una galleda metàl·lica l’ampolla del vi, els tomàquets i si s’esqueia un parell de préssecs o un meló, tot seguit feia baixar amb la corriola la galleda cap el fons del pou on romandria refredant-se fins l’hora de sopar.

El que en Quimet Valent mai no perdonava era una amanida d’enciam o escarola amb ceba tendre, tomàquet i uns bocins de pebrot o bròquil confitat amb vinagre. Per mullar-ho en tenia prou amb un petricó de vi negre de la bota més vella del seu celler. Com que el cafè el desvetllava només prenia un bon raig d’aiguardent sec o un xic de conyac de Can Mollfulleda d’Arenys d’Amunt, això quan no agafava un bon grapat de carquinyolis y el porró de moscatell o garnatxa.

A l’estiu, el lloc més preuat d’en Quimet per asseure a sopar era el pati de casa seva on una parra mig tapava el cel deixant a cops, veure la lluna i els estels més rutilants. Cada dia havent sopat, indefectiblement mirava cap el cel mentre encenia un caliquenyo i anava quirrant-lo fins que quasi bé es cremava els dits; arribat aquest punt se’n anava a dormir, emportant-se un càntir ploraner a la seva cambra per si se li assecava la gola mentre dormia i es despertava, si no ho feien els seus propis roncs que se sentien des de ben lluny de casa seva.

Avançada la tardor els hàbits canviaven forçosament hi havia anys en que el rigor del temps feia obligat escurçar la temporada dels sopars a l’eixida. També variava el contingut dels àpats en els que les sopes i brous cobraven un protagonisme especial.

Les diferents varietats de sopes feien gaudir en Quimet de l’estació del fred; cada dia hi havia una sopa diferent , ja fos de farigola, d’all o un brou de malalt quan es refredava. De torta manera amb la sopa que més gaudia en Quimet era amb l’escudella barrejada, on els cigrons, els trossos de gallina, la pilota, el conill de vedella tallat amb les tisores junt amb l’arròs i fideus li feien pujar els colors a la cara i fins i tot descordar-se un parell de botons de la seva camisa apedaçada i sense coll.

En Quimet era tot un personatge, ja ho veieu! no li calien gaires enferfegs per estar content i satisfet, només potser, li mancava un xic més de temps per fer aquelles cosses que volen fer totes les persones que saben i creuen que més enllà de menjar, treballar i dormir hi ha quelcom més  tant necessàri per a no convertir-se en una bestiota alienada.

SÈPIA ESTOFADA AMB PATATES DEL BUFFET

No dubtem que quan es diu que per menjar bé no calen gaires -o masses diners- fem una afirmació d’allò més encertat i adient. Tot dependrà, es clar, del que pretenguem menjar, però si es tracta de menjar i fer-ho bé, amb una quantitat moderada de diners es pot fer un bon àpat.

S’ha d’anar al mercat, donar-hi un vol, mirar, preguntar i comparar; ara que si tenim uns proveïdors coneguts i que ens coneixen podem anar-hi  de dret i estudiar la jugada en funció del que hi ha a la paradeta.

Això he fet, hi he acabat comprant unes patates del buffet i un parell de sèpies, no ha calgut comprar cebes ni alls, ja en tenia i no és aconsellable emmagatzemar-ne gaires dons es poden fer malbé.

La sèpia requereix un bon tracte si pretenem menjar-nos-la i a més de quedar-ne satisfets no deixar-hi les dents.

Començarem per trinxar una ceba grossa y un parell de grans d’all que deixarem  reservats, a continuació pelarem i esquinçarem un kilo llarg de patates que també reservarem. La sèpia s’ha de netejar bé i tallar a trossos no gaire grans. En una cassola amb un raig d’oli bo, que farem escalfar prèviament, hi abocarem la sèpia tallada i la farem suar mentre la remenem. Quan comenci a agafar color afegirem l’all picat i la ceba i ho barrejarem ben bé i si cal, és el moment d’afegir un a mica més d’oli. Podem aprofitar per salar un xic i així la ceba es farà més aviat. El foc no ha de ser gaire viu, més aviat fluix. En el moment en que veiem que la ceba ha reduït i comença a enrossir-se, abocarem un gotet de vi blanc, remenarem i farem evaporar l’alcohol. Les patates que tenim reservades podem abocar-se a la cassola, remenant seguidament, salant i afegint l’aigua suficient que tot just ho cobreixi. Taparem la cassola i remenarem sovint, mirant el punt de cocció i el punt de sal. Aquest procés ens pot durar uns 20 minuts.

Aquesta mena d’estofat no ha de quedar-nos ni massa líquid ni massa espès, jo diria que la paraula que defineix el punt idoni és fluid per menjar-ho amb cullera. La sèpia ens haurà quedat d’allò més tendre.

Hi ha qui defensa que aquesta mena d’estofats guanyen si al moment de menjar hi afegim una cullerada d’all i oli negat. Jo ho he tastat així i la veritat és que val la pena, ho recomano.

Per acompanyar aquesta menja recomano un vi blanc de Gandesa

MEMÒRIA...

Amb l’acabament de l’estiu no puc deixar de pensar en èpoques passades d’infantesa i adolescència, en vivències que formen part d’un mateix fins que deixa d’existir i que amb el pas dels anys adquireixen una claredat extraordinària que els hi dona un sentit d’immediatesa, de passat molt recent.

No  puc deixar de donar sortida a un d’aquests records que no entenc perquè fa temps, molt de temps, que em ve a la memòria d’una manera recurrent.

El meu avi del que vaig heretar el seu nom, era un personatge curiós, ben curiós, home de poques paraules, eixut de caràcter i de poques expressions d’afecte i més escoltador que parlador. Jo sempre me’l mirava amb respecte i haig de confessar que també amb una mica de por.

Persona de costums immutables que seguia sempre un guió que molt rarament era alterat; quan tocava encendre la llar de foc, s’encenia, quan tocava dinar al pati, tots els àpats es feien al pati, sota una parra, en una taula de marbre immensa on hi podia dinar molta gent; també haig de dir que jo no hi era quasi bé mai convidat.

Quan s’encetava la temporada de dinar al pati, una bona estona abans de dinar, el meu avi agafava l’ampolla del vi, els tomàquets i la fruita i els ficava en una galleda metàl·lica que feia baixar pou avall.

Sempre feia el mateix i quan era el temps dels préssecs de vinya indefectiblement a tots els àpats pelava un dels préssecs més grossos, el feia bocins i el ficava en el got del vi, acabant d’omplir-lo, si mancava líquid fer tapar els trossets de fruita, tot seguit es menjava amb verdader delit aquesta fruita emborratxada amb vi, bevent-se d’ un glop el vi residual impregnat del sabor del préssec; el vi es comprava a granel i procedia del Priorat, com no podia ser d’altra forma ja que el meu avi defensava que el vi d’Alella no tenia gust de vi. Sens dubte que a ell això li deuria semblar un nèctar, un plaer quasi irrenunciable.  Haig de dir que aquesta costum jo també l’he heretat, encara que soc menys regular que el meu avi, ho faig quan em ve bé i sempre en el moment d’iniciar aquest acte litúrgic familiar me’n recordo dels àpats estiuencs familiars que em veia obligat a contemplar des de certa obligada distancia.

Els àpats de cal meu avi sense ser excessivament abundants, eren suculents, sense por a equivocar-me diria que la mesura era la norma imperant.

No era gens estrany veure el fogó de carbonet encès per fer-hi xai a la brasa. Un altre dels menjars d’aquella casa, eren els rostits, els rostits de pollastre que feia la meva avia i que eren  d’allò més bo.

L’escudella era un plat d’hivern que no mancava al menys un cop per setmana, els llegums fets a la paella amb cansalada feien arronsar el nas a algun membre de la família encara que no calia un renec del sorrut cap de taula per fer-ho anar coll avall. L’arròs a la cassola dels dijous, amb el seu sofregit fet amb el temps que requereix sempre tenia una trossets de costella de porc, tant mateix sembla que amb la sèpia, el calamar i els escamarlans no hi hauria prou substància, fet que justificava l’ incorporació de l’element animal a una menja tradicionalment feta en aquestes contrades, amb bestioletes de procedència marina

La cuina mediterrània es practicava sense que fos un precepte adquirit per els corrents imperants, es podria afirmar que era una cuina empírica. Pels rostits s’utilitzava greix de porc, com s’havia fet sempre. Els rostits de la meva avia eren excel·lents, tenien un perfum d’api, pastanaga,ceba alls, canyella i clau que es ficava per tota la casa. No cal dir que el pollastre era de galliner, dons en aquella època no s’havia imposat encara la cria massiva en granges, que va suposar la democratització de la proteïna animal fent-la assequible a quasi bé totes les butxaques.

El llard o greix de porc, en contra del que postulen molts profetes de la tant cobejada dieta saludable, ha format sempre part dels usos i costums de la cuina de casa nostra, encara que els profetes i predicadors dels efectes salvífics de la dieta mediterrània ho amaguin o senzillament no en parlin.

Les amanides de casa del meu avi eren grans, amb tomàquet, ceba tendra, escarola i olives i no faltaven a cap àpat, siguent sempre l’inici botànic indefectiblement obligat de tots els àpats.

Bé ja he fet memòria, o més ben dit ja he verbalitzat un retall de la meva memòria, ara només em cal mirar si a la cistella hi ha cap prèssec de vinya i donar-li un tomb al rostit, no fos cas que se’m cremés.

Bon profit i sigueu bons minyons!

ESTIU AMB RETALLADES.......

Més amunt, unes mandonguilles acompanyades d'una peperonata molt suau. Abaix uns rogerets acabats de pescar per fer a la brasa...

L’arribada de el calor fa que la gent ens tornem un xic lelos, aconseguint en alguns cassos assolir cotes importants de paroxisme. Sembla que haguem perdut el sentit de la mesura amb el beure i amb el menjar, ficant-nos coll avall qualsevol cosa menys la que més ens convé.

Amb la calor suem i perdem líquids i electròlits necessaris per mantenir-nos en bones condicions. A l’estiu s’ha de beure més aigua i adequar els àpats a les temperatures i necessitats nutricionals que venen condicionades per la calor.

Més o menys així va finalitzar la intervenció  del Dr. Miraquivé que va anar al casal d’avis amb l’ infermera que normalment els visita. Ella, l’ infermera es diu o es fa dir Rosa Retallada, ningú sap en realitat si aquest és el seu verdader cognom o bé es fa dir així per la situació tan magre i precària que el Govern de Convergència i Unió ha provocat amb les seves dèries estalviadores.

Sortint del casal d’avis de l’obra social d’una coneguda entitat d’estalvi molt arrelada al país, el metge li va proposar a l’ infermera d’anar a menjar un mos, ella li va dir que d’acord sempre i quan cadascú es pagués la seva part, el metge acceptà sense cap reserva. On anem ? preguntà ella, conec una taberna aquí a prop que fan unes tapes molt bones: Callos, ronyons, cap ipota, menuderies de pollastre, bacallà amb samfaina, mandonguilles amb sèpia... tenen de tot i està bé de preu. Ella, la Rosa Retallada, arronsà un xic el nas mentre pensava en la pallissa que els hi havia fotut als avis amenaçant-los més que  dient-los el que devien menjar i el que no. Malgrat la incoherència i el més que evident decalatge entre el que es diu que s’ha de fer i el que realment es fa, la Rosa Retallada va acceptar la proposta dietètico -gastronòmica exposada pel Dr. Miraquevé.

Després de caminar un quart d’hora arribaren a un carrer més estret que naixia d’una mena de placeta d’aquestes de fan els urbanistes que no son urbanistes i que no son més que polítics ficats a fer d’urbanistes i que tenen el gust al cul i el cul de vacances. Bé al cap de caminar uns vint metres entraren en una taberna que ocupava els baixos d’un bloc de pisos construït més o menys cap a finals dels anys seixanta, no en va, l’àrea d’actuació del CAP on pertanyien era una barriada obrera post industrial i post fordista que s’havia envellit i on els joves que tenien l’edat dels seus avis quan varen arribar al barri, no sabien el que era el treball continu amb contracte fixa i negociació col·lectiva amb policia ocupant el barri.

Un cop dins del local, el metge va fer un senyal amb la mà a la mestressa, ella molt sol·lícita i amable li va contestar cridant amb veu baixa,. “Enseguia toy con uté dostó”. Però va ser la filla de la mestressa qui va anar a prendre nota del que volien tant eminents parroquians. La noia en qüestió es deia o li deien “Loles”, era més aviat alta, amb una cintura estreta i unes natges potents de les que naixien unes cuixes molsudes i proporcionades amb la resta del cos que acabava coronat amb dues meravelloses sines que feien el contents a la majoria d’homes que anaven de cul seguint-la amb la mirada. La cara era bonica, de línies suaus i serenes amb uns ulls preciosos encara que un xic tristos.

La Loles va preguntar-li al Doctor i a la Rosa que els hi venia de gust menjar, els hi va oferir una amanida russa feta amb productes frescos, uns barats escabetxats, carn amb salsa de tomàquet, mares de lluç fregides i el de sempre: “Mandonguilles, tripa, peus de porc...” El Dr. Miraquevé va demanar, per aquest ordre. Una de tripa, mandonguilles i peus de porc mitja ració i per beure una cervesa de barril ben freda. La Rosa Retallada, va quedar-se esglaiada, intranquil·la i fins i tot preocupada, dons no veia on ficaria aquell home tant de menjar, donat que era petit, camacurt, estret de pit i prim que per veure’l se’l tenia de mirar dos cops. Ella, la infermera, va dir lacònicament: jo només vull un platet d’amanida russa i per beure una ampolla d’aigua no gaire freda. La Rosa Retallada tenia el ple convenciment que beure cosses fredes era contraproduent pel coll, que era causa d’afonia i d’angines. Romanços va dir el metge, afonia.... va dona va..!!!!. un xic més de criteri científic dona; això son creences populars que no tenen cap fonament !!

Varen anar arribant plats i platets, i entre ells el minúscul plat d’amanida russa de la infermera vegetariana i absentista de totes les activitats que fan pujar el ritme cardíac. Ella deia es cuidava i així ho mantenia i defensava davant de tothom. Era el seu model de vida i exigia respecte, res a dir.

La Rosa va acabar desseguida de dinar, mentre que el Dr. Miraquevé, anava endrapant, mastegant i bevent cervesa freda. A la deglució de la tripa va seguir-hi tal i com havia previst les mandonguilles, unes mandonguilles fetes a casa una a una que en el seu inici d’estat etílic s’imaginava a la Loles enfeinada i enfarinada, amb els sines cimbrejant mentre feia boletes de carn ajudant-se de les seves delicades i fines mans, amb unes gotetes de suor que provocaven que la farina s’enganxés en el congost o altrament dit “canalillo” format pels seus dos meravellosos pits.

L’ infermera anava ficant-se nerviosa per moments, veia com el metge suava, s’anava agitant mica a mica progressivament pres d’una mena d’estat d’èxtasi semblant al que descriu Santa Teresa d’Avila.

La diferència existent entre l’un i l’altre,-em refereixo a aquesta atípica parella sanitària—és que del plaers de la vida el metge només en gaudí d’un: el menjar i el beure i cap més, per això li mancaven habilitats socials que no sabia ni que existissin; mentre a la Rosa retallada, ni això li eres permès, tota mena de gaudi humà li era negat per l’educació rebuda. Ella com la seva germana es varen criar amb les seves tietes, que exerciren una influencia nefasta sobre la Rosa. Les tietes i les monges son una perversa unió que torça biografies i vides, la germana de la Rosa, un xic més jove, ho va veure clar desseguida i es va dir: Haig de fotre el camp d’aquí o aquestes bruixes em faran cloure la boca i tot el demés i això si que no hi estic pas disposada. Un dia al mati la varen anar a despertar i ja no hi era, va fugir amb un comediant que la va fer famosa fent un numero pujat de to en alguns locals de la Barcelona post olímpica i pre convergent. Hi ha qui afirma haver-la vist en una festa d’inici o final de campanya del PSC-PSOE  fent-li un petó al Candidat a la Presidència de la Generalitat José Mundillo.

GAUDIM L'ESTIU

Tres fotografíes ben explicatives de l'estiu: Els tomàquets "Cor de bou, les albergínies que escalivades, fregides o a la plaxa també ho son i per acabar una safata d'aranyes, un peix exquisit tan si és guisat com a la planxa o fregit.

A l’estiu encara que sigui un estiu ben rar com el que patim enguany convida a menjar cosses lleugeres, suaus i de bon pair. Malgrat tot, sempre acabem menjant tot allò que ens entra pels ulls i acabem fent uns àpats ben galdosos.

No cal dir que no pretenc dir-li a ningú el que ha de menjar, el que pretenc és fer una mena de retrat descriptiu del que succeeix a les casses o bé als restaurants. L’estiu ofereix una oportunitat marcada per fer un xic de règim i gaudir de les menges pròpiament estiuenques i al mateix temps fer salut.

La quantitat de verdures i hortalisses que hi ha, permet fer una varietat gran de plats que no carreguen i son prou fàcils de pair a l’ ensems que saborosos, lleugers i d’escassa dificultat a l’hora de cuinar-los. Tant mateix se’n pot fer quantitat i guardar-ho a la nevera sense que perdi cap propietat.

Proposo que fem una bona escalivada amb ceba, pebrots y albergínia que podem menjar amb una amanida de tomàquet dels molts tipus que hi ha. Si ens ve de gust recrear-nos-hi un xic més podem preparar una bona samfaina o una de les seves variants mediterrànies o ibèriques. Podem fer la paperonata italiana, la samfaina catalana, el pisto manxec o la piperrada basca amb el seu peculiar i original toc avinagrat. Tot és qüestió de no passar-se en la quantitat  d’oli i menjar-ne una quantitat raonable acompanyant-ho sempre d’una bona ració de proteïnes. No hem de descuidar l’element verd, les mongetes verdes del tipus perona o boby que son excel·lents.

No voldria pas acabar sense parlar dels gaspatxos i salmorejos en totes les seves varietats. Aquestes preparacions son una bomba de vitamines i minerals però hem de procurar al moment de preparar-les que esdevinguin una bomba de calories per l’excés d’oli que hi afegim. L’oli, tot i siguent portador de moltíssimes propietats no deixa de ser un element d’elevadíssim nivell calòric i per tant si volem no augmentar de pes i volum l’hem de prendre amb mesura.

I què diem de les meravelloses fruites d’estiu? El meló del tipus que sigui, la síndria, els préssecs, les peres, les prunes, el raïm...Tot una simfonia de sabors, textures (si, he dit textures) propietats organolèptiques ... n’hi ha una per a cada moment i situació. Només demano que faci bo, que pugem anar e prendre el sol,  banyar-nos i gaudir d’aquesta meravellosa estació.

Gaudiu de l’estiu i la seva sensualitat, llegiu, passegeu, allunyeu-vos d’on hi ha massa gent i soroll, no us fiqueu pedres al fetge i engegueu a per punyetes a qui us vulgui espatllar el dia. Per cer: Si us ve de gust feu un bon arròs..!! Bon profit..!!

UN HOME AUSTER

 

El diputat Parcerisa era d’allò mes “heavy” , era un personatge d’aquells que no se’n troben gaires. Feia més de vint anys que era diputat i mai havia fer cap proposta ni cap pregunta, tampoc s’havia adreçat mai als altres diputats ni a peu dret ni assegut, ell només mirava al cap de grup quin signe feia amb la mà per saber el que havia de votar. Tot un prodigi d’home! Aquest diputat es coneixia tots els racons del Parlament, els agutzils, secretaris i bidells, no hi havia recó a la casa que no conegués.

En Parcerisa era solter, mai s’havia casat malgrat que havia conviscut amb alguna companya del partit que ben aviat se’n adonava de que allò no tenia gaire sol.lució. Era garrepa com ells sol i no estava disposat  a deixar de ser-ho i com a bon garrepa li agradava menjar i beure de gorra, cosa que també havia fet augmentar la distància entre ell i la resta dels seus companys diputats i diputades sobretot.

Quan tenia sessió al matí es llevava ben aviat i emprenia el camí cap al parc de la Ciutadella amb les velles sabates que cruixien i el vestit de vellut negre gastat i apedaçat als colzes, a la mà dreta una cartera gastada i mil cops adobada pel sabater de l’entrada del edifici on vivia.

En arribar al carrer del Comerç, girava pel carrer dels Tiradors i accedia a la plaça de Sant Agustí Vell on hi havia una vella taberna coneguda popularment amb el nom de Cal Esbudellat, que quasi bé mantenia els preus de l’any 1931. Aquets eren els llocs que li agradaven al nostre amic diputat, vells que és una forma de dir barats (a cops no és ben bé així) i amb un aire popular que és el que més li anava a ell, que sentia esgarrifances quan tenia de saludar algun dels diputats de la dreta o de la mateixa bancada d’esquerres que venien amb els seus vestits fets a mida i camises amb els punys sencers per no dir res de les corbates.

Un cop a la taverna es mirava de col·locar en algun lloc que veiés la porta i demanava un bon entrepà de llom fregit amb pebrots i una cervesa Alhambra. Això era quan s’havia llevat de bon humor i es sentia esplèndid ja que quan no era així, demanava un entrepà de pebrots de llauna amb sardines i un got de vi blanc de Gandesa. Tot seguit un cigaló d’anís “El Tigre” de les antigues destil·leries Mollfulleda  d’Arenys de Munt.

Tanmateix algú es preguntarà com és que un individu com aquest pot ser diputat, bé la resposta s’ha buscar en el nucli dur d’aquest sistema democràtic nostre que permet cosses molt més escandaloses encara. D’entrada ser garrepa no ha d’excloure ningú per entrar a una llista electoral. Em ve a la memòria que fa una anys al Regne Unit varen detenir un diputat del PP per intentar xoriçar no sé què en uns grans magatzems i el primer que va fer va ser exhibir la seva credencial de diputat espanyol, cosa que va fer petar de riure als policies anglesos. Més tard un antic company de files d’aquest home (en Senillosa) va explicar que el xoriç en qüestió tenia certa tendència a la cleptomania, es a dir, a. quedar-se els bolígrafs que demanava sobretot si eren del tipus Montblanc.

Mentre escric això he recordat   aquella vella dita catalana: “ De porc i de senyor se’n ha de venir de mena..” Quanta saviesa hi ha recollida en aquestes quatre paraules..!!! quanta veritat ..!! L’autèntic motiu pel qual en Parcerisa no havia caigut mai de les llistes era el prestigi que tenia en el seu barri. Visitant assidu de les entitats, que no es perdia cap revetlla popular (menjava de gorra) mostrava interès per tot el que pogués afectar a la gent i en alguna ocasió s’havia enfrontat davant l’ajuntament per exigir més autobusos i més vigilància a la nit, tot cosses del màxim interès ciutadà.

No he sabut mai de cap diputat que no li agradi menjar i beure bé o molt bé, la qual cosa no em sembla gens malament mentre s’ho paguin del seu sou i no ho carreguin a les espatlles de les migrades finances populars.

En Parcerisa en això era molt escrupolós ja que només s’aprofitava dels seus col·legues parlamentaris o almenys és el que intentava. No formava part de cap comissió, no anava a cap acte fora de Barcelona que no s’assabentés prèviament que hi hauria un càtering adequat a les seves pretensions. En l’aspecte d’estricta observança de les normes de transparència i bon govern era un home que se’l podia presentar com a exemple per a tots i totes.

En el cas de que hagués de dinar fora per qüestions de feina presentava un factura del restaurant o fonda que normalment deia:” Por un menú del dia 9,50 euros”. No cal dir que anava als llocs més barats y que si hi havia mongetes amb botifarra o conill amb cargols això és el que demanava i de postres sempre un flam de la casa. En Parcerisa s’havia anticipat a les polítiques d’estalvi promulgades per la Presidenta del Parlament, una dona bellíssima que tenia a tots els homes de la cambra esglaiats pels seus encants. Malgrat tot hi ha gent dolenta que afirma que aquesta dona pixa dreta. Ja se sap, la gent es dolenta i l’enveja pot fer molt de mal.

A LA TABERNA DEL SOSPIR

De bon matí com cada dia, s’havia de llevar ben aviat per anar al mercat. Aquella mena de dèria de ser quasi sempre el primer en arribar-hi era deguda a les costums que havia heretat de la seva mare, potser que més que heretat eren costums i dèries inoculades dia rere dia, any rere any fins esdevenir en comportaments automàtics, senyal indiscutible de pertànyer a una nissaga de gent matinera i endreçada que sap aprofitar el temps. Llevar-se tard és de ganduls deia el seu avi...!!!!!

Ell, en Rossend, no era gaire partidari de llevar-se tan aviat i més si el que li feien fer a les set del matí ho podia fer a quarts de dotze. Creia que ja n’hi havia prou de matinar innecessariament, que ja havia matinat prou en la seva etapa d’infant, d’adolescent, de soldat i de treballador del ram de l’aigua. En bona hora havia arribat aquell “ERE” que l’havia enviat a casa deu anys abans del que li tocava. Per fi podré dormir fins que la soca dels collons em digui prou, pensava mentre li feien avinents les condicions en que se li extingia la relació laboral amb l’empresa “Drapets i Colors, S.L.”. Deixaria de veure el dropo del encarregat, al gamarús del fill de l’amo i el pixa fluixa del cunyat de l’amo. Massa gent a mamar i manar i poca a treballar havien dit els més grans de la plantilla, ell també ho creia així.

D’aquesta forçada manera de iniciar el dia en Rossend en va treure la part més positiva: L’esmorzar de forquilla i ganivet.

El primer que feia en arribar al mercat era encomanar el que li havien donat apuntat en una llista: el peix, la carn els llegums cuits.. etc. S’afanyava a donar la volta i forçava el pas per ser el primer en arribar i agafar taula al racó del fons de la Taberna del Sospir que per ignorància dels “nacionales” quan va acabar la guerra no feren canviar el nom pensant-se que era escrit en llatí.

Sempre coincidia amb altres com ell, de la seva mateixa condició i edat, gent foragitada del món del treball amb anticipació forçada i volguda per altres. “Pitjor seria una malaltia” deien sovint quan la feien petar després del sòlid esmorzar que duien a terme dos cops per setmana com si fos una diada de precepte i missa obligatòria.

La Taberna del Sospir era un lloc conegut per molta gent, per sindicalistes i per gent que no ho era i durant el franquisme un lloc on hi anava el bo i millor de cada casa sempre i quan no fos “adicto al regimen “. Aquell era un lloc on els cambrers donaven encàrrecs, feien circular les notícies quan la BPS havia detingut algú, fent que al cap de poca estona la meitat del moviment obrer de Barcelona i comarca ja ho sabés. Eren molt matiners a l’hora d’obrir, a les sis del matí ja despatxaven barreges i carajillos d’anís o d’altres cosses més fortes com ara l’orujo.

En Rossend menjava quasi sempre el mateix, no variava gaire: conill amb cargols, o seques amb botifarra. No sortia mai d’aquí, també s’ha de dir que aquestes menges eren les que estaven més bé de preu i ell era un pre-jubilat que tenia d’allargar els diners tot el que podia si volia arribar al cap del mes sense angunies.

Per en Rossend esmorzar dos cops per setmana amb aquells galifardeus li feia sentir la sensació de que no havia deixat del tot el món del treball, al que pertanyia ell i tots els seus dels que havia heretat tot un bagatge de costums i mil històries mil cops viscudes i explicades amb diferents accents.