ARRÒS AMB SARDINES

Un arròs per llepar-s´hi els dits

En certa ocasió vaig escoltar un cuiner dels que s´anomenen mediàtics del que no dic el seu nom (Sergi Arola), li varen preguntar quin era el peix que més li agradava i sense pensar-s´ho va contestar: la sardina.

Va ser llavors, a parir d´aquell moment que vaig refermar les meves conviccions respecte d´aquests personatges de la nova cuina.

Aquesta afirmació és una collonada, una “boutade” pròpia d´un cantamanyanes i a més no em crec que la sardina sigui el seu peix preferit.

Potser volia picar l´ullet a la gent que mai podrà anar al seu restaurant? O bé volia dir? Jo també soc mortal. Si una de les dues cosses és veritat – o totes dues- son una afirmació totalment gratuïta i insultant.

M´agrada la sardina, si m´agrada molt, ja sigui en un entrepà, a la brasa, en escabetx o fregida, però m´agrada més el llus com a la majoria dels mortals.

Dit això i ben buit el meu pap, vull participar-vos que ahir vaig fer-li un petit homenatge a la sardina. Vaig cuinar un arròs amb sardines. Que bo!!!! Estic segur que vaig dinar millor que els que ho varen fer a segons quin restaurant i varen pagar el gust i les ganes per poder dir desprès, amb la finalitat d´amortitzar la despesa, que han anat a tal o qual lloc. Bé cadascú és ben lliure de fer el que vulgui, però si us plau, no toquem allò que no sona explicant sopars de duro.

L´arròs amb sardines és un plat de cuina pobre, no l´havia fet mai i francament haig de dir que em va sorprendre molt agradablement.

A l´hora de ficar-me a la cuina, vaig tenir el dubte (dubtar és bo) de quin tipus de brou aniria més bé per coure l´arròs. Vaig pensar que un brou de peix potser apaivagaria el gust genuí de la sardina. Vaig optar per un brou vegetal fet amb porro pastanaga, ceba, alls, julivert i unes herbetes aromàtiques.

Vaig fer un sofregit amb ceba,tomàquet i alls tendres, procurant que quedés ben concentrat. Un cop apunt el sofregit, hi vaig afegir l´arròs i un bon grapat de pessols remenant-ho bé tot i s´amarés bé del gust del sofregit. Tot seguit el brou bullent i una cullerada de julivert ben picat barrejat amb el safrà. Vaig fer-li arrencar el bull i tot seguit i vaig posar les sardines, havent prèviament retirat els budells, el cap i les escames. Vaig introduir-ho al forn tot resant una versió laica del pare nostre.

El resultat va ser esplendorós pel meu parer i pels que varen participar en aquest àpat.

Per poder fer anar cap a vall aquesta deliciosa menja, varem obrir una ampolla d´un vi de les terres castellanes, en concret de la Manxa, de les bodegues Fontana. Un vi barat però bo, amb cos i perfums que recorden un xic la canyella i la nou. El vi es diu Mesta, molt apropiat per aquest tipus de plat.
Bon profit a tothom!!!!