LA CREMA DE LA TIA MARIA

Sempre estarà present a la meva memòria el record de la meva tia Maria, que quan jo em posava malalt em venia a veure i portava un plat de crema.

No se si ella creia que la crema tenia algun poder curatiu o salvífic, però el cert és que amb unes angines o en qualsevol altre malaltia de les que avants s'obligava a fer llit, ella sempre apareixia indefectiblement amb el seu platet de crema.

Mai podré agrair suficientment aquells magnífics presents que em feia la meva tia.Rememorar aquest costum de la meva tia, em fa recordar també les altres habilitats culinàries d'aquesta dona exemplar que li va tocar viure una època gens fàcil i en la que no es menjava de tot com ara.

Els guisats i els arrossos de la meva tia era d'allò més exquisit. Amb quatre ingredients mal contats era capaç de fer un menjar explendit.

De petit m'agradava escoltar les converses de la gent gran, la gent molt més gran que jo, els que havien viscut la guerra i n'havien patit les conseqüències d'una forma o altre.

Se'm feia difícil entendre que quan no hi havia res per menjar, anessin als camp a gratar alguna garrofa mig podrida o bé fossin capaços de menjar-se les pells de les patates que podien arreplegar.

Suposo que era per el que havien passat que insistissin tant en que no quedés res al plat i que no es podia llençar el menjar, malgrat tot queien en una contradicció important quan veien que bufava i que jugava amb la forquilla canviant el lloc del menjar dins del plat.

Era llavors quan deien : " no s'ha de menjar per força, no mengis més que et pot fer mal" Suposo que entenien que d'invocació dels temps de la gana xocaven amb la realitat d'un nen que no sabia del que li parlaven i que la gana passada ja només era un mal record.

Per Sant Josep ja es podia fer una crema, hi havia ous, llet i sucre i fins i tot els diumenges es feia el vermut.