UN ÀPAT IMPOSSIBLE

Teodor Bardají, cuiner i mestre de cuiners

M’agradaria poder fer un àpat amb amics, amics dels que hi son i dels que ja son fora, també hi deixaria assistir algun conegut o saludat. No és gens rar trobar persones interessants entre les que no coneixes gaire i que quan hi parles un xic més del que ho fas habitualment veus que tenen quelcom d’interessant que t’apropa i te’n fa còmplice.

Ja se que pretendre fer un àpat amb gent que ja no hi és, a més de ser difícil, és impossible i pot ser que segons qui em llegeixi es pensarà que soc ximple.

És igual, deixeu-me fer volar la imaginació i parar una “taula impossible” plena de viandes i vins, fruites i pastissos. No pretenc un àpat pantagruèlic ni excessiu; no es tracta de fer un exercici de “golafreria. Aquest no és el meu estil ni els temps estan per fer exhibicions d’opulència.

Voldria fer una llista de convidats i distribuir-los mentalment en una taula llarga però no massa, per no fer difícil o impossible la conversa, cada un tindria assegut davant seu un personatge del que ja no hi és, dels que han traspassat.

Per descomptat que cuinaria jo, amb una bona organització i la preparació adequada em veuria amb cor de fer un primer, un segon i uns bons postres .

De primer uns entrants variats, on hi hauria amanides, pebrots del piquillo farcits de morcilla patatera, morcilla malaguenya o qualsevol altre cosa susceptible de ser utilitzada per farcir, també cuinaria uns bunyols de bacallà; no hi faltaria un xic de pernil ibèric per fer boca i complaure els convidats.

No us penseu que m’he escapolit del tema dels convidats, ja hi tornaré.
Com deia, cuinaria jo i un cop servits i menjats els entrants, posaria damunt la taula una cassola de mar i muntanya o altrament dit pollastre amb escamarlans, cuinats amb temps, amb delicadesa. Buscaria una bona granja on tinguessin pollastres de quatre potes per que tothom estigués content i pogués menjar el tros de la cuixa que és més melós i d’ un gust més amable que el pit. Els escamarlans farien un pam de llargària cada un per que el plat fes goig i els convidats poguessin xuclar el cap del animal fins que no li quedés ni una mica de substància.

La salsa tindria de tot el que ha de tenir, la seva part botànica d’herbes del bosc, el sofregit fet amb tot el temps del mon i el seu corresponent bany de moscatell i aiguardent, per no parlar de la picada que duria avellanes i ametlles torrades, una mica de xocolata, uns carquinyolis, un gra d’all i un bon ramet de julivert.

Per en Miquel Nuñez faria a més de tot això, una cassoleta de llenties que portessin cua de porc, orella i xoriço i també uns llibrets de llom amb unes patates fregides.

Per al “gordo” un platet de mojama i alcaparrons amb vermut negre corrent o unes cerveses Alhambra ben fresquetes.

Per en Menec no hi faltarà unes llaunes de cloïsses de cal Espinaler i patates de xurrero. En Menec, s’asseuria al costat de’n Carlitos per que vigilés el que menja, ja que del contrari ens podria deixar a tots sense dinar.

Al costat del “gordo” hi faria seure l’Umberto Romagnoli i al altre costat en Manolo Gómez Acosta.

Si el notari López Burniol no tingués cap compromís també el convidaria, però el posaria lluny del “gordo”, no fos cas que de tant de parlar se li fotés el plat del pobre notari.

Des de la taula estant si veiéssim passar en Bruno Trentin amb la seva bicicleta, el faríem parar i també l’asseuríem a taula.

No podrien faltar ni en Cipriano García, ni en Luciano Lama, a qui li cuinaria una cassola de conill a la caçadora per que el viatge li valgués la pena. No vull deixar-me ningú, i és per això que apunto en Manolo Allué que tindria un lloc reservat al costat del cuiner per fer-li suport i omplir-li la copa quan tingui les mans ocupades fent la “mise en place”.