Diada del Ram, palmes i palmons. Haig d’anar a veure el padrí per recollir el tortell, sempre de massapà. Estreno un vestit nou. Pel ram s’ha d’estrenar. El mateix vestit servirà per anar a la processó i als oficis de divendres sant. De ben segur que les mànigues i el camal dels pantalons quedarà ben tacat de cera.
Amb el tortell el meu avi em donarà els vint duros de cada any. Un petó a l’avi i fes bondat. Vermut amb els pares. Nen no et taquis.
La setmana santa d’abans tenia malgrat tot el seu encant, bé no sé si el tenia o jo (o nosaltres) li veiem. Ves, quin remei!!
Grups de noies europees pel carrer, ben diferents de les d’aquí. Quina joia i quin neguit!!
Divendres sant, abstinència de menjar carn. El dejuni si vol el farà el Deu. Per dinar bacallà amb panses, pinyons i ou dur i després bunyols fets a casa. Els bunyols casolans son durs i s’han de mullar per no ofegar-se, malgrat tot son bons.
Processons i més processons, ni ràdio ni televisió (en blanc i negre) digeribles, tot son processons i més processons i penitents que caminen arrossegant cadenes i a més van descalços, altres genolleigen, és dir, caminen amb els genolls. Ignoro quins pecats tant grossos hauran fet per fer tant dura penitència. Un andalús comença a cantar una saeta i el fan callar. Aquest bon home so sabia on es ficava, els calellencs benpensants, indígenes i autòctons i franquistes no ho poden tolerar. Llàstima que no plogui i s’ho emporti tot, els legionaris, la banda de la Policia Armada, el sant crist, la dolorosa i la mare que els ha parit a tots...
Masses dies de gori-gori acaben fent perdre la paciència.
El més bó de tot, l’aire que es respira pel carrer, noies estrangeres que criden per fer-se notar, el tortell, els bunyols, festa a l’escola i els vint duros que m’ha donat l’avi.
4 comentaris:
Nostàlgia, cap i pota.
Jo tenía una 'yaya' que em donava 'pempis' d'un moneder de plàstic transparent amb punts grocs.
I sugus.
Per sort els meus pares van tenir l'encert de no batejar-me ('ja ho faràs quan siguis gran si vols') i per tant mai m'he tacat els pantalons de cera. Però m'agrada la flaire que flota quan ha passat la processò.
Jo soc del 53 i en aquella epoca no et podies escapar de res de tot això.
Malgrat tot, no se si és pel pas dels anys (segur ques si) tinc certa nostàlgia, una nostàlgia abstracte que segurament deriva de que em faig vell (o gran.
L'aroma de l'incens i la cera és fins i tot agradable quan la pots flairar des de lluny.
Hola Cap i pota, donat que us agrada el menjar i el beure, et puc fer arribar informació sobre el DICCIONARI DEL VI que ha publicat Cossetània Edicions. Crec que és un producte adient per cometar al vostre bloc.
Em podries facilitar una adreça de correu electrònic per enviar-te la informació? i si t'entressa sempre la pots penjar.
No me extraña que Ferran Adrià haya sacado el Primer Premio, porque a usted hace tiempo que no le vemos concursando con sus nombradas recetas. ¿Qué leshe pasa? No le saludo.
Publica un comentari a l'entrada