Feia dies que quan anava a la meva peixatera sempre li demanava si tenia bastina al que ella sempre tant amable em responia no,maco no en tinc, la bastina és un peix ocasional en aquesta costa i no n’hi ha sempre. No va ser fins divendres passat que en anar al mercat en vaig veure, la meva peixatera de capçalera al veure’m va somriure dient-me. Guaita!! Aquí la tens!! Quanta en vols? Al veure que era ben molsuda, fresca i abundant en vaig comprar ben bé dos kilos, dels quals la meitat varen anar de cap al congelador per poder-me donar un caprici el dia que em vingui de gust.

La bastina és un peix que lliga amb quasi bé tot, no té espines, només uns llargs cartílags dels que la carn es pot separar molt fàcilment, fent-la molt apte pels petits de la casa, hi ha qui n’arrenca la pell, personalment penso que no cal fer-ho ja que cuinada és ben fina i gens rugosa.

Aquesta peixos considerats de segona es poden guisar amb patates i un all i oli negat, amb uns fideus i una picada d’ametlles, d’avellanes, safrà, carquinyoli i all i julivert. No està de més enriquir el sofregit amb la polpa d’una nyora que fa millorar el gust semi-solemne del sofregit, al qual podem humitejar amb un raig de vermut negre.

Aquest cop he cuinat la bastina amb unes mongetes del ganxet que vaig anar coent apart y vaig afegir al sofregit quan ja hi havia el peix dins la cassola fent-se lloc per coure còmodament. Tot sacsejant la cassola vaig fer espai per que hi capegessin bé les mongetes i no s’esmicolessin. Tot plegat una orgia de sabors, el mar i la muntanya agermanats i fent xup-xup a l’hora. Que després no diguin que per menjar bé hem de gastar molts diners. Que s’ho facin mirar!