dilluns, 2 d’agost de 2010

ARRÒS AMB SÈPIA O SÈPIA AMB ARRÒS




Ara que és estiu, no ve agire de gust ficar-se a la cuina a fer elaboracions culinàries llargues i feixugues, més aviat, ens ve de gust (al menys a mi) cuinar plats simples, lleugers i amb poca condimentació.



Al contrari que en “biscuter” que no feia fàctics a una cassola de cap i pota o uns callos a la madrilenya encara que estigués a 40 graus a l’hombra, ell savia que el seu mestre, en Carvalho no en menjaria i seria ell que s’ho acabaria cruspint tot amb la col.laboració necessària d’en “Bromuro”. Tothom coneixia el fet que a en Carvalho la calor li tencava l’estomac i que més enllà d’un salmorejo o un musclos a la marinera no menjava res, al menys fins que arrivés la nit en que a casa seva, a la torreta de Valldoreig on l’aire és fresc i net es ficaba a la cuina a fer un sopar per a ell i la Charo. Sens dubte un sopar amb tots els ets i uts, coronat amb un episòdi de rebregament de llençols.


En Carvalho era un home savi, amb criteri i idees clares del que s’ha de fer i s’ha de menjar en cada ocasió i al que horroritzaba la idea de menjar qualsevol cosa. Jo m’atreveixo a dir que abans de menjar qualsevol cosa, millor el dejuni o pa amb oli.



Seguint el mestratge d’en Carvalho, vaig resoldre un àpat que es presentava un xic complicat pel tema de la calor i de les poques ganes de ficar-me a suar a la cuina.

Volia donar sortida a unes sepies petites que havia comprat a la meva peixatera de capçalera, unes sèpies freques, en total mitja dotzena per a dues persones.



Em vaig dispossar a cuinar-les en una paella amb all i julivert i quan eren mig cuites em va venir al cap una idea golafre motivada per una por irracional, però fundada,  a quedar-me amb gana. Va ser llavors quan unint l’acció al pensament, vaig afegir una mica més d’oli a la paella, una tassa plena d’arròs i aigua calenta que tenia escalfant-se per fer-hi ous dussos, la flaire que em va venir em deia que no calia afegir més sal. Només calia abaixar el foc i esperar amb la paciència d’un adolescent que l’arròs es cogués.



Tot plegat, va ser un festival de sabors, de reconciliació amb la vida present i la que ha de venir. Aquesta cocció permet ser controlada a certa distancia, lluny dels fogons, entrant a la cuina sense passar de la porta i entrar de nou corrents quan veus que l’arròs comença a secar-se.

Aquest gran esforç culinàri i intelectual mereia una beguda digne del plat que prometia proporcionar-me una bona estona, i per tant, vaig obrir una ampolla de cava.



Bon profit i cuideu-vos de la calor.

2 comentaris:

juan ha dit...

Señor cap i pota: me gustan sus recetas, lástima que escriba usted en catalán...

delantal ha dit...

Guauu, qué me gusta ese arroz, y MVM, y el Carvlho. Dame una poquita y te invito a ensaladilla a la orilla del atlántico.