divendres, 12 de novembre del 2010

PASTA AMB BRÒQUIL I EL QUE VULGUEU AFEGIR-HI


No sé si en els temps en que el cuiner de Pius V Bartolomeo Sccapi traginava per les cuines del Vaticà tenia gaire temps per entretenir-se a pensar en si els camàlics que l’ajudaven a la cuina feien els àpats adequats per poder dur a terme la feixuga feina que tenien per davant. Suposo que menjaven com podien a peu dret i de qualsevol manera, però menjaven. No oblidem que som al Vaticà i que a la cuina del representant de Deu a la terra no hi pot mancar res.



Sense voler pretendre endinsar-me en el que cuinava Bartolomeo Saccapi, qüestió que mereix per si sol i per la seva importància molta lletra i moltes hores d’estudi, vull comentar un plat ben senzill de la cuina italiana que sense canviar cap dels ingredients, a tota la península itàlica es menja de diferent manera. És un plat de pasta (penne o fusilli) amb bròquil bullit. Tant senzill com això i al mateix temps tant barroc en el seu resultat final, ja que com he dit més amunt, segons on siguem d’Itàlia podem menjar això més, una filets d’anxova estripats, unes olives negres trencades o senzillament un grà d’all picat amb un bon raig d’oli d’oliva verge i el formatge “gratuggiatto” que vulguem.



Bròquil, pasta, all, oli. Jo amb això ja en tinc prou, vaig conèixer aquesta recepta així a Itàlia i així la cuino. Només es tracta de aixafar el bròquil bullit, barrejar-lo amb la pasta, afegir-hi l’all, l’oli i el formatge. Feu-ho i ja m’ho direu, tot plegat és ben senzill i ho pot fer fins i tot un bloguero que només escriu de cuina i no sap encendre els fogons de la seva.

dilluns, 1 de novembre del 2010

UN ESCABETX QUE EN DEMANA MÉS

Per molt que digui que estic fart dels blogs, em resulta difícil desfer-me’n o engegar-los a fer punyetes. Pot ser soc una veu impertinent per a molts i no els hi ric les gracietes a l’establishment bloguero, cosa que em fa un xic feliç, em refereixo al fet de no formar part d’un ramat que se’m fa difícil descriure i molts menys qualificar.

Com que cada cosa que presento l’he cuinat i m’he esforçat en que quedés bé, ja fos preguntant, consultant diferents llibres i molts cops tirant pel dret i després jutjar el resultat. Puc dir per tant, que no toco d’oïda, que si parlo o escric de cuina és per que cuino, ho treballo i m’hi esforço.

Després de tocar allò que no sona a la respectable blogosfera, vull presentar un plat un xic agosarat per a mi, dons no l’havia fer fet mai. Em refereixo a l’escabetx de carn de porc. Sense cap mena de dubte, és un altre manera ben diferent de menjar el porc donant-li un sabor o conjunt de sabors que no s’hi solen trobar ni relacionar normalment, proporcionant amb els diferents ingredients una marca organolèptica diferenciadora que trenca els sabors habituals a que estem acostumats quan mengem porc.



Ingredients:

 
1 llonza llaminera tallada a rotllanes

8 salsitxes de porc ben fresques

6 porros no gaire gruixuts ben nets

6 pastanaguetes fines i ben tendres

1 cullerada de pebre negre en gra

Sal, la necessària

1 got de vi blanc de Gandesa

1 got de vinagre blanc que sigui potent

2 gots d’oli d’oliva verge extra

1 bouquet garní



Procediment:


En primer lloc caldrà buscar un atuell de cuina adient per coure l’escabetx, on hi càpiga tota la carn i els líquids, procurant que es pugui tapar.

Un cop disposats els trossos de carn i les salsitxes, afegirem les verdures ben netes i la pebre en gra. Prèviament, haurem salat els trossos de llonza. Un cop disposats tots els ingredients a la cassola, hi afegirem el vinagre, el vi blanc i l’oli, procurant no oblidar-nos del bouquet garní. Procurarem que no quedin espais buits i que la carn quedi apilonada.

Encendrem el foc a mitja potència i taparem la cassola, procurant donar-hi un cop d’ull y sacsejar-ho de tant en tant. Al cap de mitja hora ja ha d’estar ben cuit i apunt per retirar-ho del foc.

Recomano menjar-ho tebi, deixant-ho reposar a la mateixa cassola fins l’endemà és quan està millor. Es pot acompanyar de pa amb tomàquet, que si és de bona qualitat no desmereix gens el plat.

Per beure: vosaltres mateixos, encara que jo em decantaria per un vi negre molsut, potent i vigorós: Un Priorat.