dimarts, 12 d’abril de 2011

A LA TABERNA DEL SOSPIR






De bon matí com cada dia, s’havia de llevar ben aviat per anar al mercat. Aquella mena de dèria de ser quasi sempre el primer en arribar-hi era deguda a les costums que havia heretat de la seva mare, potser que més que heretat eren costums i dèries inoculades dia rere dia, any rere any fins esdevenir en comportaments automàtics, senyal indiscutible de pertànyer a una nissaga de gent matinera i endreçada que sap aprofitar el temps. Llevar-se tard és de ganduls deia el seu avi...!!!!!



Ell, en Rossend, no era gaire partidari de llevar-se tan aviat i més si el que li feien fer a les set del matí ho podia fer a quarts de dotze. Creia que ja n’hi havia prou de matinar innecessariament, que ja havia matinat prou en la seva etapa d’infant, d’adolescent, de soldat i de treballador del ram de l’aigua. En bona hora havia arribat aquell “ERE” que l’havia enviat a casa deu anys abans del que li tocava. Per fi podré dormir fins que la soca dels collons em digui prou, pensava mentre li feien avinents les condicions en que se li extingia la relació laboral amb l’empresa “Drapets i Colors, S.L.”. Deixaria de veure el dropo del encarregat, al gamarús del fill de l’amo i el pixa fluixa del cunyat de l’amo. Massa gent a mamar i manar i poca a treballar havien dit els més grans de la plantilla, ell també ho creia així.



D’aquesta forçada manera de iniciar el dia en Rossend en va treure la part més positiva: L’esmorzar de forquilla i ganivet.




El primer que feia en arribar al mercat era encomanar el que li havien donat apuntat en una llista: el peix, la carn els llegums cuits.. etc. S’afanyava a donar la volta i forçava el pas per ser el primer en arribar i agafar taula al racó del fons de la Taberna del Sospir que per ignorància dels “nacionales” quan va acabar la guerra no feren canviar el nom pensant-se que era escrit en llatí.



Sempre coincidia amb altres com ell, de la seva mateixa condició i edat, gent foragitada del món del treball amb anticipació forçada i volguda per altres. “Pitjor seria una malaltia” deien sovint quan la feien petar després del sòlid esmorzar que duien a terme dos cops per setmana com si fos una diada de precepte i missa obligatòria.



La Taberna del Sospir era un lloc conegut per molta gent, per sindicalistes i per gent que no ho era i durant el franquisme un lloc on hi anava el bo i millor de cada casa sempre i quan no fos “adicto al regimen “. Aquell era un lloc on els cambrers donaven encàrrecs, feien circular les notícies quan la BPS havia detingut algú, fent que al cap de poca estona la meitat del moviment obrer de Barcelona i comarca ja ho sabés. Eren molt matiners a l’hora d’obrir, a les sis del matí ja despatxaven barreges i carajillos d’anís o d’altres cosses més fortes com ara l’orujo.



En Rossend menjava quasi sempre el mateix, no variava gaire: conill amb cargols, o seques amb botifarra. No sortia mai d’aquí, també s’ha de dir que aquestes menges eren les que estaven més bé de preu i ell era un pre-jubilat que tenia d’allargar els diners tot el que podia si volia arribar al cap del mes sense angunies.



Per en Rossend esmorzar dos cops per setmana amb aquells galifardeus li feia sentir la sensació de que no havia deixat del tot el món del treball, al que pertanyia ell i tots els seus dels que havia heretat tot un bagatge de costums i mil històries mil cops viscudes i explicades amb diferents accents.





dissabte, 2 d’abril de 2011



Feia dies que quan anava a la meva peixatera sempre li demanava si tenia bastina al que ella sempre tant amable em responia no,maco no en tinc, la bastina és un peix ocasional en aquesta costa i no n’hi ha sempre. No va ser fins divendres passat que en anar al mercat en vaig veure, la meva peixatera de capçalera al veure’m va somriure dient-me. Guaita!! Aquí la tens!! Quanta en vols? Al veure que era ben molsuda, fresca i abundant en vaig comprar ben bé dos kilos, dels quals la meitat varen anar de cap al congelador per poder-me donar un caprici el dia que em vingui de gust.



La bastina és un peix que lliga amb quasi bé tot, no té espines, només uns llargs cartílags dels que la carn es pot separar molt fàcilment, fent-la molt apte pels petits de la casa, hi ha qui n’arrenca la pell, personalment penso que no cal fer-ho ja que cuinada és ben fina i gens rugosa.



Aquesta peixos considerats de segona es poden guisar amb patates i un all i oli negat, amb uns fideus i una picada d’ametlles, d’avellanes, safrà, carquinyoli i all i julivert. No està de més enriquir el sofregit amb la polpa d’una nyora que fa millorar el gust semi-solemne del sofregit, al qual podem humitejar amb un raig de vermut negre.



Aquest cop he cuinat la bastina amb unes mongetes del ganxet que vaig anar coent apart y vaig afegir al sofregit quan ja hi havia el peix dins la cassola fent-se lloc per coure còmodament. Tot sacsejant la cassola vaig fer espai per que hi capegessin bé les mongetes i no s’esmicolessin. Tot plegat una orgia de sabors, el mar i la muntanya agermanats i fent xup-xup a l’hora. Que després no diguin que per menjar bé hem de gastar molts diners. Que s’ho facin mirar!