diumenge, 26 d’octubre de 2008

UN ARRÒS IMPRESSIONISTA

L'arròs impressionista. Espe dixit.



Avui vinc a explicar la història d’un arròs cuinat improvisadament, a corre-cuita però no de qualsevol manera.

Ja se que en qüestions de cuina no s’ha de fer res a corre-cuita però a vegades les circunstancies obliguen a tirar de veta d’ imaginació i ser capaç de fer una plat amb quatre coses malcontades i de passada fer net del fons de la nevera.


Davant l’anunci de la meva amiga Espe de que venía a dinar, vaig dubtar entre convidar-la a dinar fora o bé cuinar jo a casa. Vaig optar per la segona opció i no me’n arrepenteixo en absolut.

Als amics entranyables i de tota la vida, s’els ofereix el que tens a casa i un altre día, si el dinar ha estat magre o no ha complert les expectatives, es fa un altre àpat més elaborat.


A la meva amiga Espe –que és un encant de dona-, li agrada l’arròs com a mi i jo sabía que per poc bé que em sortìs, podría fer-la contenta, i aixì va ser, de la qual cosa n’estic més que satisfet.


Em va sorprendre el comentari que va fer a ben dinat: “has fet un arròs impressionista”. Aixì dons, tots contents.


RECEPTA


Agafem una ceba mitjana, un all, pebrot verd i vermell, carxofes, una mica de pastanaga, una mica de bròquil, tomàquet i un grapat de bledes. Això com element botànic, com a elements animals, només ens cal costella de porc y bacallà esquiexat.


Primer de tot, pasarem el bacallà per la paella fins que s’enrosegi una mica, el retirarem y fregirem la costella; tot seguit, iniciarem el sogregit incorporant la ceba, el pebrot i l’all, tot picat ben fí; seguidament les carxofes, la pastanaga i el bròquil. Quan estigui la ceba ben daurada, afegirem el tomàquet, seguidament un cop cuit el tomàquet podem incorporar l’arròs i barrejar-ho bé junt amb les bledes tallades ben fines, tot seguit afegim els troços de bacallà esqueixat i el brou o aigua.


A mitja cocció mirarem com està de sal, no fos cas que el bacallà donés un punt masa fort de salabror i ens esguerres el plat.


Per evitar això, prèviament s’ha d’esbandir bé el bacallà i deixar-lo en remull mentre es trinxen les verdures, per apaivagar el gust fort de la sal.


No va caldre afegir sal, només un xic de pebre negre del molinet. El resultat va ser explèndit i la meva amiga (la nostra) diu que vol repetir un altre dia. Ella sap que pot venir quan vulgui, dons sempre és benvinguda.


Per acompanyar aquest plat i amb el permís dels llepafils del programa de TV3 “Amb cla de vi”, vaig obrir una ampolla de vi barat, no arriba a 9 euros. És un VIÑA CUBILLO de les bodegues Lòpez Heredia de la Rioja.


El vàrem trobar bó, excel.lent, sense que ens agafés cap mena de reacció adversa pel fet de beure un vi de preu mòdic.
Bé per avui ja n’hi ha prou. Bon profit!!

dimecres, 15 d’octubre de 2008

MONGETES DEL GANXET


Les millors mongetes del ganxet son les del maresme i el Vallès i sense cap mena de dubte son les millors de totes les que es conrreuen a la pell de brau.


Amb el canvi d'estació la natura ens regala tot un bon grapat de cosses bones per ficar a la cassola.
Malgrat que encara no faci fred, el cos ens comença a demanar menges més pròpies de la tardor, com son els bolets, els llegums acabats de desgranar i algun bròquil que hagi suportat les temperatures baixes de la matinada, cosa que el fa molt més saborós.
Per a mi hi ha un llegum que en aquest moment està en la seva plenitud, tot just acabat de desgranar, tendre i sense haver dormit dintre de cap sac esperant que algú el comprès.
La mongeta del ganxet, es un llegum que llueix amb llum pròpia i que si el comprem directament al productor, podem gaudir de la seva frescor.
Menjat sol, amb un raig d'oli o bé acompanyat de patata bullida i bròquil és un menjar exquisit. El bon resultat d'aquesta menja rau en triar bé el bròquil, ni gaire gran ni massa petit i les patates que siguin de qualitat.
Recomano els trumfos del Pirineu, de les mongetes ja ho dit quasi tot, només cal comprar-les acabades de desgranar.Si som capaços de tenir paciència i no voler coure massa depressa les mongetes, gaudirem d'allò més.
Les mongetes les bullirem amb aigua de garrafa, a foc ben lent, mig destapades i hi afegirem la sal al ultim moment, del contrari, es despallofen i es trenquen.Del bròquil no hi ha gaire cosa a dir, només diria que no cal coure'l gaire temps, del contrari no té gust de res.
Voldria, -amb el permís d'en Manel Gorgori- recomanar un vi adequat per prendre amb aquest àpat. Em refereixo al VI NOVELL, del que es ven a granel. Està bé de preu i es bo.
Bon profit i feu bondat sense oblidar que el pecat de gula i luxúria es molt recomanable en aquesta i totes les èpoques de l'any.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

EN CLAU DE VI

No puc estar-me d'expressar el meu rebuig i la meva disconformitat amb el programa de TV3, (la nostra, es a dir la que paguem tots), que duu per nom "En clau de Vi".


No em sembla correcte ni adient, presentar al public uns vins que costen més que el salari mínim interprofessional, passejar per nassos dels espectadors la opulència d'una quants senyors que com Xavier Sala Martín i altres que es poden pagar vins de molts euros l'ampolla.


No es que em sembli malament que es facin programes divulgatius sobre l'enologia i els diferents productes de la terra. Al cap i la fi, com diu el conductor i presentador del programa en Manel Gorgori (que no sé d'on ha sortit), el vi és cultura i en forma part indestriable de la nostra.


En una situació de crisi com la d'ara en que cada dia hi ha més gent que es queda al carrer o pot perdre la seva casa, no em sembla ni ètic ni políticament correcte (no oblidem que la correcció política està de moda) aquesta gratuïta profusió de productes amb preus prohibitius per a la majoria de la gent.


El somelier Josep Roca (del conegut restaurant el celler de Can Roca) va deixar caure que el vi no es car i que val lo que toca, malgrat que les revistes especialitzades amb les seves crítiques poden fer augmentar artificialment el preu d'una marca. També va dir que un client seu li havia encomanat que li busqués un vi que val 1.500 euros l'ampolla. Aquí tenim un altre gratuïta exhibició de mal gust.


Els senyors de TV3 s'estan cobrint de glòria i els que fan aquest programa encara més i no entenc com no els hi cau la cara de vergonya dient les cosses que diuen.Fa un temps es va posar de moda el cava de produccions petites, d'explotacions familiars, amb aquesta moda, va donar lloc a un nou tipus d'esnobisme, ara li ha tocat al vi, amb l'agreujant de que és més car.


En el darrer programa que he vist, el convidat era en Xavier Sala Matín, enviat a la terra pels deus de les doctrines neolliberals, per las quals no bufen bons vents. Li caldrà al economista de jaquetes llampants i estrafal.laries una bona dosi de vi del més car per poder empassar-se aquest gripau.


Recomano un vi: Bodega de l'Esperança, el podeu comprar al carrer dels desitjos cantonada amb carrer dels escanyapobres.


Que els faci profit a tots menys a qui no dic el seu nom.