De bon matí com cada dia, s’havia de llevar ben aviat per anar al mercat. Aquella mena de dèria de ser quasi sempre el primer en arribar-hi era deguda a les costums que havia heretat de la seva mare, potser que més que heretat eren costums i dèries inoculades dia rere dia, any rere any fins esdevenir en comportaments automàtics, senyal indiscutible de pertànyer a una nissaga de gent matinera i endreçada que sap aprofitar el temps. Llevar-se tard és de ganduls deia el seu avi...!!!!!
Ell, en Rossend, no era gaire partidari de llevar-se tan aviat i més si el que li feien fer a les set del matí ho podia fer a quarts de dotze. Creia que ja n’hi havia prou de matinar innecessariament, que ja havia matinat prou en la seva etapa d’infant, d’adolescent, de soldat i de treballador del ram de l’aigua. En bona hora havia arribat aquell “ERE” que l’havia enviat a casa deu anys abans del que li tocava. Per fi podré dormir fins que la soca dels collons em digui prou, pensava mentre li feien avinents les condicions en que se li extingia la relació laboral amb l’empresa “Drapets i Colors, S.L.”. Deixaria de veure el dropo del encarregat, al gamarús del fill de l’amo i el pixa fluixa del cunyat de l’amo. Massa gent a mamar i manar i poca a treballar havien dit els més grans de la plantilla, ell també ho creia així.
D’aquesta forçada manera de iniciar el dia en Rossend en va treure la part més positiva: L’esmorzar de forquilla i ganivet.
El primer que feia en arribar al mercat era encomanar el que li havien donat apuntat en una llista: el peix, la carn els llegums cuits.. etc. S’afanyava a donar la volta i forçava el pas per ser el primer en arribar i agafar taula al racó del fons de la Taberna del Sospir que per ignorància dels “nacionales” quan va acabar la guerra no feren canviar el nom pensant-se que era escrit en llatí.
Sempre coincidia amb altres com ell, de la seva mateixa condició i edat, gent foragitada del món del treball amb anticipació forçada i volguda per altres. “Pitjor seria una malaltia” deien sovint quan la feien petar després del sòlid esmorzar que duien a terme dos cops per setmana com si fos una diada de precepte i missa obligatòria.
La Taberna del Sospir era un lloc conegut per molta gent, per sindicalistes i per gent que no ho era i durant el franquisme un lloc on hi anava el bo i millor de cada casa sempre i quan no fos “adicto al regimen “. Aquell era un lloc on els cambrers donaven encàrrecs, feien circular les notícies quan la BPS havia detingut algú, fent que al cap de poca estona la meitat del moviment obrer de Barcelona i comarca ja ho sabés. Eren molt matiners a l’hora d’obrir, a les sis del matí ja despatxaven barreges i carajillos d’anís o d’altres cosses més fortes com ara l’orujo.
En Rossend menjava quasi sempre el mateix, no variava gaire: conill amb cargols, o seques amb botifarra. No sortia mai d’aquí, també s’ha de dir que aquestes menges eren les que estaven més bé de preu i ell era un pre-jubilat que tenia d’allargar els diners tot el que podia si volia arribar al cap del mes sense angunies.
Per en Rossend esmorzar dos cops per setmana amb aquells galifardeus li feia sentir la sensació de que no havia deixat del tot el món del treball, al que pertanyia ell i tots els seus dels que havia heretat tot un bagatge de costums i mil històries mil cops viscudes i explicades amb diferents accents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada