divendres, 17 de juny de 2011

UN HOME AUSTER

 




El diputat Parcerisa era d’allò mes “heavy” , era un personatge d’aquells que no se’n troben gaires. Feia més de vint anys que era diputat i mai havia fer cap proposta ni cap pregunta, tampoc s’havia adreçat mai als altres diputats ni a peu dret ni assegut, ell només mirava al cap de grup quin signe feia amb la mà per saber el que havia de votar. Tot un prodigi d’home! Aquest diputat es coneixia tots els racons del Parlament, els agutzils, secretaris i bidells, no hi havia recó a la casa que no conegués.

En Parcerisa era solter, mai s’havia casat malgrat que havia conviscut amb alguna companya del partit que ben aviat se’n adonava de que allò no tenia gaire sol.lució. Era garrepa com ells sol i no estava disposat  a deixar de ser-ho i com a bon garrepa li agradava menjar i beure de gorra, cosa que també havia fet augmentar la distància entre ell i la resta dels seus companys diputats i diputades sobretot.
Quan tenia sessió al matí es llevava ben aviat i emprenia el camí cap al parc de la Ciutadella amb les velles sabates que cruixien i el vestit de vellut negre gastat i apedaçat als colzes, a la mà dreta una cartera gastada i mil cops adobada pel sabater de l’entrada del edifici on vivia.



En arribar al carrer del Comerç, girava pel carrer dels Tiradors i accedia a la plaça de Sant Agustí Vell on hi havia una vella taberna coneguda popularment amb el nom de Cal Esbudellat, que quasi bé mantenia els preus de l’any 1931. Aquets eren els llocs que li agradaven al nostre amic diputat, vells que és una forma de dir barats (a cops no és ben bé així) i amb un aire popular que és el que més li anava a ell, que sentia esgarrifances quan tenia de saludar algun dels diputats de la dreta o de la mateixa bancada d’esquerres que venien amb els seus vestits fets a mida i camises amb els punys sencers per no dir res de les corbates.
Un cop a la taverna es mirava de col·locar en algun lloc que veiés la porta i demanava un bon entrepà de llom fregit amb pebrots i una cervesa Alhambra. Això era quan s’havia llevat de bon humor i es sentia esplèndid ja que quan no era així, demanava un entrepà de pebrots de llauna amb sardines i un got de vi blanc de Gandesa. Tot seguit un cigaló d’anís “El Tigre” de les antigues destil·leries Mollfulleda  d’Arenys de Munt.

Tanmateix algú es preguntarà com és que un individu com aquest pot ser diputat, bé la resposta s’ha buscar en el nucli dur d’aquest sistema democràtic nostre que permet cosses molt més escandaloses encara. D’entrada ser garrepa no ha d’excloure ningú per entrar a una llista electoral. Em ve a la memòria que fa una anys al Regne Unit varen detenir un diputat del PP per intentar xoriçar no sé què en uns grans magatzems i el primer que va fer va ser exhibir la seva credencial de diputat espanyol, cosa que va fer petar de riure als policies anglesos. Més tard un antic company de files d’aquest home (en Senillosa) va explicar que el xoriç en qüestió tenia certa tendència a la cleptomania, es a dir, a. quedar-se els bolígrafs que demanava sobretot si eren del tipus Montblanc.

Mentre escric això he recordat   aquella vella dita catalana: “ De porc i de senyor se’n ha de venir de mena..” Quanta saviesa hi ha recollida en aquestes quatre paraules..!!! quanta veritat ..!! L’autèntic motiu pel qual en Parcerisa no havia caigut mai de les llistes era el prestigi que tenia en el seu barri. Visitant assidu de les entitats, que no es perdia cap revetlla popular (menjava de gorra) mostrava interès per tot el que pogués afectar a la gent i en alguna ocasió s’havia enfrontat davant l’ajuntament per exigir més autobusos i més vigilància a la nit, tot cosses del màxim interès ciutadà.

No he sabut mai de cap diputat que no li agradi menjar i beure bé o molt bé, la qual cosa no em sembla gens malament mentre s’ho paguin del seu sou i no ho carreguin a les espatlles de les migrades finances populars.

En Parcerisa en això era molt escrupolós ja que només s’aprofitava dels seus col·legues parlamentaris o almenys és el que intentava. No formava part de cap comissió, no anava a cap acte fora de Barcelona que no s’assabentés prèviament que hi hauria un càtering adequat a les seves pretensions. En l’aspecte d’estricta observança de les normes de transparència i bon govern era un home que se’l podia presentar com a exemple per a tots i totes.

En el cas de que hagués de dinar fora per qüestions de feina presentava un factura del restaurant o fonda que normalment deia:” Por un menú del dia 9,50 euros”. No cal dir que anava als llocs més barats y que si hi havia mongetes amb botifarra o conill amb cargols això és el que demanava i de postres sempre un flam de la casa. En Parcerisa s’havia anticipat a les polítiques d’estalvi promulgades per la Presidenta del Parlament, una dona bellíssima que tenia a tots els homes de la cambra esglaiats pels seus encants. Malgrat tot hi ha gent dolenta que afirma que aquesta dona pixa dreta. Ja se sap, la gent es dolenta i l’enveja pot fer molt de mal.