diumenge, 19 de febrer de 2012

EN QUIMET VALENT




Cap a l’hora baixa, en Quimet Valent s’amania una mica de sopar. L’ultima menja del dia havia de ser prou forta com per poder permetre-li dormir ben pla i satisfet.

En Quimet, de qualsevol resta de menjar sobrer en podia fer l’àpat més suculent. Tenia per costum agafar la llesca mitjanera d’un pa de dos kilos i sucar-la ben bé amb tomàquet i regar-la amb un rajolí prim però continu d’oli de les seves oliveres. Fet això, anava posant al damunt de la llesca un parell de sardines, barats o un grapat de sonsos que haguessin sobrat del dinar, si hi havia rostit, qualsevol tros d’ala de pollastre o poteta de conill anaven a omplir la buidor de la superfície  del pa amb tomàquet, en cas de no poder omplir el pa amb menjar sobrer, sempre hi havia botifarra negre o uns talls de cansalada a la brasa o unes mitjanetes de moltó.

Tant bon punt plegava de la feina en Quimet anava de dret cap a casa seva i ficava en una galleda metàl·lica l’ampolla del vi, els tomàquets i si s’esqueia un parell de préssecs o un meló, tot seguit feia baixar amb la corriola la galleda cap el fons del pou on romandria refredant-se fins l’hora de sopar.

El que en Quimet Valent mai no perdonava era una amanida d’enciam o escarola amb ceba tendre, tomàquet i uns bocins de pebrot o bròquil confitat amb vinagre. Per mullar-ho en tenia prou amb un petricó de vi negre de la bota més vella del seu celler. Com que el cafè el desvetllava només prenia un bon raig d’aiguardent sec o un xic de conyac de Can Mollfulleda d’Arenys d’Amunt, això quan no agafava un bon grapat de carquinyolis y el porró de moscatell o garnatxa.

A l’estiu, el lloc més preuat d’en Quimet per asseure a sopar era el pati de casa seva on una parra mig tapava el cel deixant a cops, veure la lluna i els estels més rutilants. Cada dia havent sopat, indefectiblement mirava cap el cel mentre encenia un caliquenyo i anava quirrant-lo fins que quasi bé es cremava els dits; arribat aquest punt se’n anava a dormir, emportant-se un càntir ploraner a la seva cambra per si se li assecava la gola mentre dormia i es despertava, si no ho feien els seus propis roncs que se sentien des de ben lluny de casa seva.

Avançada la tardor els hàbits canviaven forçosament hi havia anys en que el rigor del temps feia obligat escurçar la temporada dels sopars a l’eixida. També variava el contingut dels àpats en els que les sopes i brous cobraven un protagonisme especial.

Les diferents varietats de sopes feien gaudir en Quimet de l’estació del fred; cada dia hi havia una sopa diferent , ja fos de farigola, d’all o un brou de malalt quan es refredava. De torta manera amb la sopa que més gaudia en Quimet era amb l’escudella barrejada, on els cigrons, els trossos de gallina, la pilota, el conill de vedella tallat amb les tisores junt amb l’arròs i fideus li feien pujar els colors a la cara i fins i tot descordar-se un parell de botons de la seva camisa apedaçada i sense coll.
En Quimet era tot un personatge, ja ho veieu! no li calien gaires enferfegs per estar content i satisfet, només potser, li mancava un xic més de temps per fer aquelles cosses que volen fer totes les persones que saben i creuen que més enllà de menjar, treballar i dormir hi ha quelcom més  tant necessàri per a no convertir-se en una bestiota alienada.