dimecres, 23 de gener de 2008

EL MEU MAL NO VOL SORROLLS




Quan arriva al dimecres començo a tenit la polvora mullada i tinc la tendència a posar-me a contar els anys que em resten per jubilar-me. Tambè penso en la conveniència de comprar cupons de la ONCE o jugar a la bono-loto.

Tant mateix, si un tingués la vida econòmicament solucionada podria dedicar-se a fer tot allò que li agradaria i no té ni el temps ni el recursos per poder-ho fer.En dies com aquests, un pensa en anar a dormir aviat, acompanyant-se d´una lectura agradable i desitjant que es posi a ploure. Escoltar el soroll de la pluja desde el llit estant, és un plaer impagable, allò que s´en diu un luxe asiàtic (sobretot per la sequera que patim).



Si el temps fos humit, pel sopar pensaria en un plat de brou amb fideuets de cabell d´angel amb un grapat de cigrons i de segon, una truita poc feta amb un tomàquet obert pel mig. Per fer passar tot això gargamella avall, un a bona mesura de vi del Priorat n´es la beguda més adient.


Si es donés el cas de que el temps és sec, proposaria unes carxofes. Ara son bones i estan en un bon moment.



No em complicaria gaire la vida per cuinar-les. Quan una vianda és bona no li calen massa guarniments ni enferfegaments.



Sencillament bulliria les carxofes (no massa) tallades en quarts, amb aigua discretament salada amb un raig d´oli. Tenen de quedar al “dente”, un xic cruixents.



Acompanyaria les carxofes amb una mica de pernil ibèric amb pa blanc sense tomàquet, i si és possible, que fos pa andalús de farina candeal.



Tenim el mal costum de sucar el pa amb tomàquet per menjar qualssevol cosa i el pernil ibèric no és quealsevol cosa. Suposo que no passa per alt, que el gust del tomàquet, és una interferència que no permet apreciar els matisos del pernil de porc de gla.



Josep Pla deia referint-se a l´astre sol: “ el sol és un astre prou important com per ser admirat en la seva plenitut”. Pla era un gran gandul i responia amb aquesta afirmació a tots aquells que deien que veure llevar-se el sol sobre el mar, era una estampa deliciosa.Ell creia que cap al migdia, el sol era ple , curull i encara que per veure'l tingués de fer-se una visera amb la ma. Dubto molt que Pla mirés gaire cap amunt, ell era més d´admirar i guaitar els paisatges rediticis, es dir, els camps amb les fileres de carxofes, faves, tomaqueres o mongeteres.

1 comentari:

manuel allue ha dit...

Es que a Pla no li agradaba el sol. Fent un joc fàcil et diría que n'era més d'ombra. D'ombres, en plural. I no precisament xineses.