dilluns, 25 de febrer de 2008

ARRÒS AMB SARDINES



Un arròs per llepar-s´hi els dits


En certa ocasió vaig escoltar un cuiner dels que s´anomenen mediàtics del que no dic el seu nom (Sergi Arola), li varen preguntar quin era el peix que més li agradava i sense pensar-s´ho va contestar: la sardina.

Va ser llavors, a parir d´aquell moment que vaig refermar les meves conviccions respecte d´aquests personatges de la nova cuina.

Aquesta afirmació és una collonada, una “boutade” pròpia d´un cantamanyanes i a més no em crec que la sardina sigui el seu peix preferit.

Potser volia picar l´ullet a la gent que mai podrà anar al seu restaurant? O bé volia dir? Jo també soc mortal. Si una de les dues cosses és veritat – o totes dues- son una afirmació totalment gratuïta i insultant.

M´agrada la sardina, si m´agrada molt, ja sigui en un entrepà, a la brasa, en escabetx o fregida, però m´agrada més el llus com a la majoria dels mortals.

Dit això i ben buit el meu pap, vull participar-vos que ahir vaig fer-li un petit homenatge a la sardina. Vaig cuinar un arròs amb sardines. Que bo!!!! Estic segur que vaig dinar millor que els que ho varen fer a segons quin restaurant i varen pagar el gust i les ganes per poder dir desprès, amb la finalitat d´amortitzar la despesa, que han anat a tal o qual lloc. Bé cadascú és ben lliure de fer el que vulgui, però si us plau, no toquem allò que no sona explicant sopars de duro.

L´arròs amb sardines és un plat de cuina pobre, no l´havia fet mai i francament haig de dir que em va sorprendre molt agradablement.

A l´hora de ficar-me a la cuina, vaig tenir el dubte (dubtar és bo) de quin tipus de brou aniria més bé per coure l´arròs. Vaig pensar que un brou de peix potser apaivagaria el gust genuí de la sardina. Vaig optar per un brou vegetal fet amb porro pastanaga, ceba, alls, julivert i unes herbetes aromàtiques.

Vaig fer un sofregit amb ceba,tomàquet i alls tendres, procurant que quedés ben concentrat. Un cop apunt el sofregit, hi vaig afegir l´arròs i un bon grapat de pessols remenant-ho bé tot i s´amarés bé del gust del sofregit. Tot seguit el brou bullent i una cullerada de julivert ben picat barrejat amb el safrà. Vaig fer-li arrencar el bull i tot seguit i vaig posar les sardines, havent prèviament retirat els budells, el cap i les escames. Vaig introduir-ho al forn tot resant una versió laica del pare nostre.

El resultat va ser esplendorós pel meu parer i pels que varen participar en aquest àpat.

Per poder fer anar cap a vall aquesta deliciosa menja, varem obrir una ampolla d´un vi de les terres castellanes, en concret de la Manxa, de les bodegues Fontana. Un vi barat però bo, amb cos i perfums que recorden un xic la canyella i la nou. El vi es diu Mesta, molt apropiat per aquest tipus de plat.
Bon profit a tothom!!!!

5 comentaris:

Camille ha dit...

Casi...a que al final aprendo? me ha hecho gracia lo de collonada ja ja ja no sé si lo traduzco bien !!

Qué es llus?

A mi Arola también me parece un cantamañanas, aunque no me importaría ir a comer un día a La Brioche.

Nunca he comido arroz con sardinas, es un plato típico vuestro?. Tiene que estar muy rico.

DESPERTAFERRO ha dit...

Camille: El llus es la merluza, esa merluza tan rica del Cantábrico o del Mediterraneo.
El arroz con sardina forma parte de la cocina nuestra, es la cocina pobre de todas las grandes cocinas.
Una collonada es una tontería, una memez, dicho con rotundidad, esa rotundidad que otorga a las expresiones el uso del elemento genital.
Un beso.

Camille ha dit...

Gracias Despertaferro, voy a aprender mucho en tu blog.

Aquí se comen muchas sardinas, ya sabes, las famosas de Santurce, se ponen a la brasa. Riquísimas!!.

Lo de collonada lo había traducido bien entonces ja ja

La merluza está rica, sí! Hay un refrán que dice: cuando un pobre come merluza...uno de los dos está malo.

Besos, majo

Paco Jones ha dit...

Sr. Capipota: donde està el vino? felicidades poor esta reseta que le pedimos en esta villa de secano. oigasté ha probado el vinillo de utiel??? Un matiz a camilla y a usté: un tio que dice que le gustan la sardina no puede ser un canta mañanas. Hace falta tener güitos para en esos ambientes decir eso. Salutaciones desde aquí.

manuel allue ha dit...

Cuiner! Quant haig d'apendre!

Ara comencen les sardines, ens anem despedint del tenebrós hivern i entrarem en el temps de les faves, els verats, les anxoves, al març guerrer, ventós i menjívol. Benvingudes siguin les collonades però que no ens toquin els pebrots (ni els verats ni les anxoves).