dilluns, 14 d’abril de 2008

PEIXOS, PEIXITUS I PEIXETS. LLOANÇA AL PEIX BLAU



Recuperat de l´ingesta del " pijama ", i fetes totes les digestions possibles, penso que de cara l'estiu, cal recuperar les menges pròpies d'aquesta època de l'any.Ja és quasi a tocar lo millor dels peixos blaus, cap al maig aquests peixos son més greixosos i tenen millor gust, la qual cosa permet menjar-los a la brasa sense que quedin eixuts.
Tant la sardina, el seitó com el barat son uns peixos extraordinaris que formen part indestriable de la nostra memòria (ara que tant se'n parla) gustatiu-gastronòmica.
Qui no ha menjat de petit un entrepà de sardines escabetxades que regalimava oli tenyit de pebre vermell?. Durant molts anys, quan els bistecs no circulàvem amb tanta alegria com ara i a les cases no es menjava a la carta, tan el bacallà com els peixos altrament dits de "pobre" jugaven un paper fonamental a la dieta de les classes populars.
El bacallà, tot i no ser un peix blau, era el bistec dels pobres, d'aquí ve que a Catalunya es cuini de formes tant diverses com saboroses.














El bacallà amb tomàquet o amb samfaina, permetia omplir el pap sucant-hi pa si el tall no era massa gran i permetia arribar a completar el nivell d'ingesta de proteïnes, carbohidrats i fibra, que aportava el tomàquet i la resta d'hortalisses.
Les patates amb bacallà esqueixat, a las que s'hi afeixi's una bona cullera d'all i oli, constituïen també un plat contundent i quasi bé únic de moltes llars, només s'hi afegia una amanida d'escarola amb pebrots confitats i olives o bé uns tomàquets amanits amb ceba tendre que constituïen l'arrodoniment de l'àpat.Tornant al peix blau d'escata, podem ressaltar que era un peix de capçalera al que se l'hi donaven molts usos culinaris.
Les sardines fregides o a la brasa o els barats al forn o a la planxa iels fideus amb sardines,o amb arròs, l'escabetx mixt amb sardina i barat, que permetien disposar durant uns quants dies de peix per consumir al moment quan no es disposava de temps per cuinar.
Tot plegat, un ventall de possibilitats de menjar d'una manera sana, ajustant-se als migrats ingressos de les famílies treballadores.
No vull finalitzar sense parlar de l'element liquid que fa i feia anar cap avall aquestes menges, El vi que es despatxava a doll provenia de terres tarragonines. Tant el blanc de Gandesa com el del Priorat, degudament refredats i ficats al porró donaven el contrapunt idoni als àpats.

3 comentaris:

starbase ha dit...

Ostia, acavo de autoreceptarme un pijama i ara necessíto una sardinada.
El problema es que a mí les sardinades m'agraden a la brasa i a l'aire lliure. Visc en plena corona metropolitana i quan tinc aire no tinc temps (d'aigua ja no en parlo, heh).

El verat ja l'he menjat diverses vegades aquesta temporada. Em falta el seitò i la sardina.

cap i pota ha dit...

Starbase: Tot en aquesta vida és questio de temps i paciència. Ves al mercat compra seitons i sardines i ben enfarinats i espolsats els fots a la paella a foc viu. ja ho veuras. El pa amb tomàquet és un bon acompanyant, igual que l´amanida de ceba tendre i tomàquet. Ah.. i de postres un pijamet, i a viure que son dos dies.
Salutacions cordials.

manuel allue ha dit...

M?agrada, m'agrada aquesta lloança romanesca del peix blau. A Tarragona ens creiem els amos (s'ho creuen els altres) de sardines i seitons. A mí m'agrada inclús la olor que deixen a les mans. Lloança, doncs, al peix blau i a la primavera.