diumenge, 3 de febrer del 2008

GALTES DE PORC, UNA MENJA ESPIRITUAL

Observeu les prominents galtes d´aquest home, fins i tot diuen que li creix una cua rinxolada.



Avui diumenge, he cuinat algunes cosetes. Alguna d´elles sense cap gràcia però amb bon gust. M´agrada tenti menjar fet per poder disposar de més temps lliure durant la setmana. Això vol dir que avants tinc una feixuga tasca: anar a comprar.


He cuinat unes galtes de porc de les que no tinc cap fotografia i que per tant, n´he agafat una de Google.


Les galtes de porc, son un menjar amb una forta càrrega simbòlica. També, son un plat molt sofert. La galta es pot fer de moltes formes i la matèria primera (les galtes) és bastant econòmica. Per això als convents i rectories son molt apreciats. Dedueixo per tant, que és una menja amb un alt contingut espiritual.Algú va dir que som el que mengem. No podia ser més encertat aquest home!. Des de la meva profunda i volguda incorrecció política, dedueixo que el clergat amb “mando en plaza”, sempre repetien quan el frare cuiner feina galtes de segon.


Sense més preàmbul continuo parlant de les galtes. La carn de la galta, és una carn molt magre, molt mastegada, amb molta hemoglobina i per tant s´ha de coure bé si no volem deijar-hi les dents. Si fem una cocció lenta tindrem com a resultat una carn molt melossa, amb un gust molt especial i mancada de greix.


Jo l´he fet de la seguent forma:
En una casola de terrisa he posat oli ( un raig), seguidament hi he ficat les galtes amb la seva sal i el pebre corresponent, uns grans d´all, un got de vi ranci i la meitat de vi blanc.Recomano que utilitzeu un vi blanc viril, amb cos i sabor. El de Gandesa hi va molt bé.


Tot seguit, ho he ficat al forn a 230º durant una bona estona, fins que li he donat la volta i hi he afegit una mica d´aigua.


Quan es veu que la carn es comença a volguer separar de l´òs, podem donar les galtes per cuites. El suc que hi queda, está per sucar-hi pa.


Per acompanyar-ho recomano les patates fregides, unes mongetes del ganxet o una bona escalivada de ceba i pebrot vermell.


Amb els millors desitjos per tothom menys per a uns quants, espero que la recepta hagi agradat o tothom menys a una quants.
Soc així de poca solta, que hi farem!


3 comentaris:

manuel allue ha dit...

Narcís, evidentment som el que menjem. I fills del que hem menjat. Molta col, molta patata, molta carn molt feta i molt de peix amb escata.

La religió té de tot. I la catòlica una flaire entre rebostera i carnívora (pastissos i guatlles, naps, cols i fricandós) i també irreverent. Aixó és el que m'agrada: els berenars dels canonges de Tarragona (ja en queden pocs!) els esmorzars furtius de les monjes carmelites, veïnes meves (coc rapid i llet, poc café), els dinars de fonda del rector de la meva parròquia (popets, quan n'hi ha, i llangonissa i cansalada viada amb fessols, que sempre n'hi ha). M'he perdut. Visc en un barri massa catòlic, massa mengívol i massa de tot. M'en hauré de mudar.

DESPERTAFERRO ha dit...

Manolo: Veig que tens veins molt endreçats. Aprofita-ho, queda´t amb lo més bó i fes veure que reses (si és estrictament indispensable).
No fa gaire vaig veure a l´hospital un bisbe, amic d´un amic (un bon home), vaig presentar-me i tot parlant dels mals que l´afligien, li vaig recomanar que digués missa amb vi ranci en lloc del vi de missa de Can Müller. Tot és questió de no pendre el que et sobra (sucre)

manuel allue ha dit...

L'altra dia vàren robar no sé quants hectòlitres de vi de missa de Muller, que ara té les bodegues a Reus i no és pas dels Muller d'avans. Imaginat! Qui va ser? Fundamentalistes catòlics? Sacrílegs de qualsevol mena? o lladres normals amb aficions espirituals?